En à rees amb una activitat sÃsmica moderada, com la del present estudi, on no és sempre possible identificar els epicentres dels terratrèmols amb falles conegudes, és més adient des d'un punt de vista prà ctic introduir el concepte de zona sismotectònica que parlar de falles actives. La hipòtesi bà sica és considerar que la heterogeneïtat de l'escorça terrestre pot explicar la distribució de la sismicitat.
Geologia de Catalunya : Descripció geològica
Catalunya està situada al marge NE de la PenÃnsula Ibèrica i part nordoccidental de la Mediterrà nia, dins de l'à mbit geodinà mic de la col·lisió de les plaques tectòniques d'Eurà sia i d'Àfrica. Aquesta col·lisió va provocar l'engruiximent de l'escorça continental i la formació de l'orogen alpà dels Pirineus i l'aprimament neogen d'obertura del Golf de València. Les grans unitats geològiques catalanes són: els Pirineus, el Sistema Mediterrani, la Conca de l'Ebre i la zona de transferència entre els Pirineus i el Sistema Mediterrani.
a) Els Pirineus són formats per els massissos granÃtics, els gneissos i la sèrie paleozoica que constitueixen la zona Axial, i per les sèries mesozoica i paleògena, que constitueixen les unitats al·lòctones de cobertura. El principal episodi tectònic de formació dels Pirineus desenvolupant un cinturó d'encavalcaments i plecs es va produir des de l'acabament del Cretaci fins al Miocè (50-25 MA). La part central i oriental, on es troba situada Catalunya, es caracteritza per un sistema d'encavalcaments format per l'apilament d'unitats estructurals limitat per un sistema imbricat asimètric d'encavalcaments dirigits cap al N i cap al S (amb un major escurçament en la vessant sud ~100 km). Dins d'aquest context, durant el perÃode extensiu d'edat oligocena superior-miocena inferior es va configurar la depressió intra-muntanyosa neògena de la Cerdanya.
b) El Sistema Mediterrani o Serralades Costaneres Catalanes, és format per la prolongació de la serralada ibèrica i està constituït per materials paleozoics i mesozoics de cobertura, i per les depressions intermèdies omplertes de sediments neògens i quaternaris, individualitzades per un sistema de falles de direcció NE-SW. Aquest sistema se sobreposa i talla estructures alpines producte del "rifting" centreuropeu provocant una estructuració en blocs. AixÃ, el Sistema Mediterrani constitueix el marge emergit de la conca marina catalano-balear - que arriba als 2700 m de fondà ria a la plana abissal- relacionat amb l'extensió tercià ria.
c) La Conca de l'Ebre tercià ria de que forma l'avantpaÃs dels Pirineus -i amb els quals ha tingut una evolució paral·lela durant el Terciari- es caracteritza per un gruix important superior a 3000 m de la sèrie sedimentà ria d'edat paleògena a oligocena. Posteriorment, es produeix un aixecament de la part oriental i un enfonsament cap a l'oest.
d) Entre l'edifici dels Pirineus i el Sistema Mediterrani es localitza la Zona de transferència amb falles alpines reactivades i noves d'edat pliocena-quaternà ria de direcció NW-SE que afecten la terminació oriental de la Conca de l'Ebre. En aquesta regió es situa la zona volcà nica neògena-quaternà ria, la conca neògena de l'Empordà i la fossa plio-quaternà ria de la Selva.
Zonació tectònica
En à rees amb una activitat sÃsmica moderada, com Catalunya, on no és sempre possible identificar els epicentres dels terratrèmols amb falles conegudes, és més prà ctic introduir el concepte de zona sismotectònica que parlar de falles actives. La hipòtesi bà sica és considerar que la heterogeneïtat de l'escorça terrestre pot explicar la distribució de la sismicitat.
La zonació tectònica és el primer pas per a una zonació sismotectònica. Aquesta zonació ha tingut en compte els parà metres geològics més representatius de l'escorça terrestre, principalment aquells que provenen de la pròpia estructura geològica sense tenir, però, en compte la neotectònica (post-miocè). Les variacions de diferents parà metres geològics seleccionats permet una primera definició de zones tectòniques homogènies.
Els parà metres geològics i geofÃsics seleccionats són els següents:
- Discontinuïtat de Mohorovocic o espessor de l'escorça.
- Deformació hercÃnica, grau de deformació moderada de la sèrie sedimentaria paleozoica domini frà gil amb encavalcaments i domini dúctil amb desenvolupament d'esquistositat.
- Isobates del basament o fondà ria a la que es troba el sostre del basament.
- Estat de la deformació de la cobertura sedimentà ria meso-cenozoica, com a indicador de la deformació alpina.
- Tectónica neógena, com a indicador dels processos extensionals cenozoics.
- Distribució de nivells evaporÃtics, com a nivells preferencials de lliscament.
Â
Zonació sismotectònica
Per a obtenir la zonació sismotectònica, s'ha incorporat la distribució sÃsmica a la zonació tectònica afegint noves zones o modificant els lÃmits per tal de tenir en compte distribucions de sismicitat no explicables per parà metres purament geològics. Les zones frontereres amb França proposades en els estudis en els que es basen aquesta anà lisi de risc estan d'acord amb les obtingudes en estudis similars a França. Cal destacar que tres de les onze zones sismotectòniques han estat definides únicament amb criteris de distribució de la sismicitat.
A la figura següent es mostren els epicentres dels terratrèmols considerats en l'avaluació de la perillositat sÃsmica a Catalunya juntament amb les zones sismotectòniques definides.