Tècnica fonamental en mineralogia i petrologia que permet identificar i caracteritzar un gran nombre de minerals i les seves textures
L’observació de minerals en el microscopi petrogrà fic amb llum transmesa i reflectida és una tècnica fonamental en mineralogia i petrologia ja que permet identificar i caracteritzar un gran nombre de minerals i les seves textures a partir determinar diferents propietats com ara la mida de gra, el percentatge modal, l’hà bit mineral, el clivatge, les textures o les propietats òptiques amb llum polaritzada transmesa o reflectida.
La mida de gra, tot i no ser una propietat òptica, és una propietat bà sica dels minerals que es pot determinar amb el microscopi. En funció de la mida de gra es diferencien minerals de gra molt gros (més de 16 mm), gros (entre 16 i 4mm ), mig (entre 4 i 1 mm), fi (entre 1 i 0.1 mm), molt fi (entre 0.1 i 0.01 mm) i ultra fi (menys de 0.01 mm). En una roca, els grans minerals de gra més fi sovint es diu que defineixen la matriu. Els grans minerals que són relativament més grans reben diferents noms en funció del seu origen com clast (en roques sedimentà ries detrÃtiques), fenocristall (en roques Ãgnies), o porfiroclast o porfiroblast (en roques metamòrfiques, segons siguin minerals relictes o minerals que sobrecreixen una matriu preexistent, respectivament).
Â
L’abundà ncia d’una fase mineral en el conjunt de la mostra és una altra caracterÃstica important. En aquest sentit sovint es calcula l’à rea que ocupa el mineral en el conjunt de la superfÃcie de la mostra. Els minerals essencials són aquells que ocupen una à rea de més del 5% i que la seva presència, generalment, és emprada com a criteri de classificació de la roca que els conté. Per contraposició hi ha els minerals accessoris que representen menys del 5% i no són determinants per la classificació de la roca.
Â
En una mostra de roca, la distribució del mineral en el seu conjunt evidentment que també és un fet destacable. Una fase mineral es pot trobar formant cristalls individuals, cristalls disseminats més o menys ben repartits en el conjunt de la mostra, o bé en agregats formant cossos massius o arranjaments de textures diverses.
En microscòpia òptica, la forma dels grans és una altra propietat que ajuda a descriure els minerals i en alguns casos a identificar-los. En funció de les vores dels grans minerals es diferencien els cristalls euèdrics (o idiomorfs) que tenen totes les vores rectes, els subèdrics (o subidiomorfs) que tenen alguna vora recta i els anèdrics (o xenomorfs) que no tenen cap vora recta. Les formes de les seccions dels minerals en là mina prima són un producte del seu hà bit que pot ser equant, rectangular, prismà tic, tabular, acicular, radial, nodular, globular, esquelètic o lamel·lar, entre altres.
Â
Cal tenir present però que un mateix cristall pot donar seccions molt diferents en funció de com s’orienti respecte el pla de tall.
Â
Internament, molts minerals es caracteritzen per fracturar-se seguint una o và ries famÃlies de plans relacionats amb la seva estructura cristal·lina. Aquestes famÃlies de fractures s’anomenen clivatge o plans d’exfoliació, i en microscòpia òptica defineixen unes traces caracterÃstiques que serveixen per a la identificació d’alguns minerals.
Â
L’anà lisi de les formes i les textures dels minerals permet deduir la seqüència de cristal·lització de dues o més fases minerals. D’aquesta anà lisi se’n deriven els conceptes de mineral primari, entès com aquell que existia prèviament, i mineral secundari, entès com aquell que deriva de la transformació d’una fase o fases preexistents.
Â
Malgrat que molts minerals en mostra de mà són de color, en là mina prima molts d’ells són incolors o quasi bé incolors. Tot i aixà en el microscopi, amb llum transmesa, alguns minerals es poden diferenciar pel seu color caracterÃstic. Aquests colors en els minerals anisòtrops sovint canvien en fer girar la platina. Aquesta propietat òptica, que mostra com varia l’absorció de les diferents longituds d’ona de la llum transmesa en funció de l’orientació del cristall, s’anomena pleocroisme i és molt útil per identificar algunes fases minerals.
Â
Una altra propietat òptica que serveix per identificar moltes fases minerals amb microscòpia de llum transmesa és el relleu. En una imatge microscòpica de llum polaritzada plana el relleu d’un mineral fa referència a la intensitat en què un mineral concret destaca respecte els minerals o materials que l’envolten. És una propietat relacionada amb l’Ãndex de refracció del mineral el qual és el quocient entre la velocitat de la llum en el buit i la velocitat de la llum en el mineral. En termes relatius, els minerals amb un major Ãndex de refracció destaquen perquè tenen un relleu més alt.
Â
En llum transmesa, la incidència d’un raig de llum polaritzada en un cristall comporta la seva refracció dins el cristall. En el cas de cristalls isòtrops, i seccions isòtropes, es forma un únic raig de llum polaritzada mentre que en els anisòtrops, exceptuant les seccions isòtropes, es formen dos rajos de llum polaritzada plana que es transmeten en plans perpendiculars. Aquest fenomen de doble refracció, s’anomena birefringència. Si s’intercala l’analitzador els rajos que emergeixen de la mostra sofreixen una transformació. En el cas de cristalls isòtrops, o seccions isòtropes de cristalls, la llum s’extingeix, en canvi en el cas de seccions anisòtropes de cristalls els dos rajos emergents, són recombinats per l’analitzador donant lloc a una llum de color que varia de forma progressiva quan es gira la platina. Aquests colors s’anomenen colors d’interferència i són el referent molt important per la caracterització de minerals amb llum polaritzada creuada. En là mines primes d’un gruix està ndard de 30 micròmetres, molts minerals anisòtrops es poden identificar comparant els seus colors d’interferència amb la taula de colors Michel-Lévy.
Â
Â
Les propietats òptiques dels minerals que en là mina prima són opacs s’han d’estudiar amb microscòpia de llum reflectida. En aquest cas les propietats que es determinen més habitualment són la reflectà ncia, el color, la birreflectà ncia, el pleocroisme de reflexió i el relleu de polit, amb llum polaritzada plana; i l’anisotropia i les reflexions internes, amb llum polaritzada creuada.
La reflectà ncia, o reflectivitat, fa referència a la quantitat de llum que quan incideix a la superfÃcie polida de la mostra es reflexa. D’aquesta forma es poden identificar fases minerals que reflecteixen la llum amb més o menys intensitat.
En llum reflectida, el color de la majoria de minerals opacs sol ser de tonalitats blanquinoses o grisoses molt dèbils, molts pocs minerals presenten uns colors distintius clars.
En llum polaritzada plana quan es gira la platina la reflectà ncia i/o el color d’alguns minerals opacs varia. El canvi de la reflectivitat s’anomena bireflectà ncia i el canvi de color pleocroisme de reflexió. Aquestes propietats, que estan relacionades amb l’anisotropia de l’estructura cristal·lina, serveixen per identificar algunes minerals.
El relleu de polit, entès com la resistència a l’abrasió d’un mineral particular en el procés de poliment de la mostra, és una propietat que serveix per diferenciar fases minerals amb el microscopi de llum reflectida. En una mostra polida, els minerals més resistents a l’abrasió tendeixen sobresortir i en conseqüència presenten un major relleu que els més tous, els quals es troben relativament més enfonsats.
Â
Amb els polaritzadors creuats, es produeix una situació similar que en microscòpia de llum transmesa. En el cas de cristalls isòtrops o seccions isòtropes de minerals opacs la llum s’extingeix, en canvi en el cas de seccions anisòtropes la brillantor i/o el color canvien quan es gira la platina. Aquests canvis, que es coneixen amb el nom genèric d’anisotropia, també són útils per identificar alguns minerals opacs.
La presencià de reflexions internes, és un altre fenomen diagnòstic d’alguns minerals opacs. Aquest fenomen té lloc en minerals d’opacitat intermèdia, es caracteritza per definir zones de llum difusa sovint relacionades amb discontinuïtats, i està associat a la reflexió de la llum que travessa parcialment la superfÃcie del mineral.
Â
Els angles d’extinció, les macles o zonacions són algunes altres caracterÃstiques dels minerals, observables amb el microscopi petrogrà fic, de llum reflectida o transmesa, que serveixen per identificar-los i caracteritzar-los.
Amb nÃcols creuats, la posició en que un determinat cristall anisòtrop s’extingeix es coneix amb el nom de posició d’extinció, i l’angle entre aquesta posició i alguna orientació caracterÃstica del cristall és l’angle d’extinció. Si l’angle és zero es diu que el cristall té extinció recta, mentre que si és diferent a zero es diu que l’extinció és obliqua.
A la natura molts minerals sovint es presenten formant macles que corresponen a dos o més cristalls d’un mateix mineral units a través d’unes superfÃcies cristal·logrà fiques caracterÃstiques seguint uns patrons geomètrics determinats.
Â
Les zonacions fan referència a l’observació de canvis en les caracterÃstiques òptiques entre el nucli i les vores d’un cristall. Aquests canvis en la majoria dels casos són fruit de variacions composicionals de minerals que formen solucions sòlides.
Â
Existeixen altres caracterÃstiques diagnòstiques de minerals com ara les exsolucions (descomposició d’una solució sòlida en dues fases minerals diferents) o les alteracions (transformació d’una fase mineral primà ria en una o unes de secundà ries), que d’alguna forma representen el testimoni de les condicions fÃsiques i quÃmiques a les que ha estat sotmès un mineral al llarg del temps, des de la seva formació.
Â