En el que seria la futura Placa Ibèrica, el registre sedimentari del Cambrià i l'Ordovicià és format majorità riament per dipòsits siliciclà stics i carbonà tics de medis marins de plataforma o més profunds, en els quals visqueren els primers trilobits i es formaren colònies d'arqueocià tids. Una de les caracterÃstiques del Cambrià és l'aparició de nombroses formes de vida,moltes d'elles amb components esquelètics, el que s'anomena la gran explosió de vida del Cambrià . A finals de l'Ordovicià s'esdevingué un perÃode d'emersió, durant el qual se sedimentaren dipòsits detrÃtics i es registrà una intensa activitat volcà nica. És a la fi d'aquest perÃode que tingué lloc la primera gran extinció, en la qual desapareixerien el 85% de les espècies.
El supercontinent Gondwana començà la seva fragmentació fa uns 480 Ma, ja durant el Paleozoic, marcant l'inici del cicle Hercinià . Amb el temps se separaren de Gondwana tres grans plaques continentals anomenades Sibèria, Laurència i Bà ltica (figura 3) i altres fragments continentals més petits, com Avalònia, separats de la resta del supercontinent per l'Oceà Reic.
Amb aquesta fragmentació tornaren les condicions marines, principalment en medis de plataforma, i durant el Silurià (figura 3) les condicions ambientals foren molt particulars, amb dipòsits d'argiles negres,molt riques en matèria orgà nica, indicatives de condicions marines euxÃniques (anaeròbies i reductores). Els graptòlits i alguns cefalòpodes són els organismes caracterÃstics d'aquest perÃode. Durant el Devonià i part del CarbonÃfer es dipositaren carbonats de plataforma marina soma,molt rics en fauna (cefalòpodes, trilobits, coralls, peixos i d'altres organismes), i també sediments propis de conca marina profunda, com les calcà ries vermelles amb goniatits (les calcà ries griotte) i els nivells d'acumulació de radiolaris. Alhora començà la colonització de les zones emergides per les primeres plantes i els primers amfibis. Cap a finals del Devonià s'esdevingué la segona gran extinció.
Durant el CarbonÃfer les plaques fragmentades a l'inici del cicle Hercinià tornaren a convergir fins a col·lidir amb les restes de Gondwana, resultant un esdeveniment deformatiu major, l'orogènia herciniana. Aquesta zona és caracteritzada per estructures de plegament acompanyades de processos metamòrfics de gran abast i d'una intensa activitat magmà tica intrusiva. Els sediments d'aquest estadi són detrÃtics marins (les anomenades fà cies Culm), indicatius de l'activitat tectònica i de l'erosió a les grans cadenes de muntanyes que s'anaven formant. Les restes de la serralada herciniana són encara avui ben visibles en tota l'Europa occidental, especialment a l'oest de la PenÃnsula Ibèrica. A Catalunya n'afloren fragments més petits als Pirineus, a la Cadena Costera i al substrat de la Conca de l'Ebre.
En finalitzar la orogènia herciniana, ara fa uns 305 Ma, les masses continentals del planeta havien quedat unides (Figures 4 i 5), formant un únic supercontinent anomenat Pangea, que en grec significa ‘tota la Terra'. Pangea era envoltada per un oceà global, conegut com Pantalassa, que significa ‘totes les mars'. A la banda oriental de Pangea s'estenia un gran golf, que rep el nom de Tetis.
Â
A grans trets, la futura Placa Ibèrica era en aquell moment situada a l'extrem occidental de Tetis i limitava al nord amb la futura Placa Europea, a l'oest amb la futura Placa Nord-americana i al sud amb la futura Placa Africana (figura 5).
Al final del CarbonÃfer i principis del Permià , fa uns 300 Ma, els relleus creats durant l'orogènia herciniana es trobaven sotmesos a una intensa erosió. Els sistemes de fractures generades en un context tectònic extensiu individualitzaren alts estructurals i conques intramuntanyoses, les quals rebien sediments al·luvials i es trobaven ocupades en gran part per à rees pantanoses i lacustres. A la zona que correspon actualment als Pirineus l'activitat volcà nica fou notable. La vegetació, que des del Devonià havia començat a colonitzar els continents, era frondosa. En algunes d'aquestes zones pantanoses s'acumularen importants quantitats de restes vegetals, que en madurar es convertiren en carbó: d'aquà el nom d'aquest perÃode. Cap a la fi del Permià , fa uns 250 Ma, vastes à rees del continent havien quedat reduïdes per l'erosió a planes extenses, el que s'anomena peneplanes. També en aquest moment tingué lloc la tercera gran extinció, en la qual van desaparèixer el 95% de les espècies. Totes aquestes circumstà ncies determinen el lÃmit entre el Paleozoic i el Mesozoic, fa 250 Ma.