A finals del Cretaci i principis del Paleogen, la situació general havia evolucionat amb rapidesa. El procés de convergència entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea havia conduït a l'inici de la col·lisió entre ambdues plaques. Ara fa uns 65 Ma la major part de la Placa Ibèrica, incloent Còrsega i Sardenya que es trobaven a la zona que actualment és ocupada pel Golf de València i el Golf del Lleó, era emergida i sotmesa a una intensa erosió. L'antiga connexió entre l'Oceà de Tetis i el Golf de Biscaia al llarg de la zona pirinenca havia quedat interrompuda per l'emersió de l'à rea oriental (figura 10).
Una gran part d'aquelles zones recentment emergides eren terres baixes i prop del marge septentrional d'Ibèria eren recobertes de vastes planes al·luvials per les quals discorrien rius trenats que transportaven els sediments clà stics procedents de l'erosió de l'interior de la Placa Ibèrica. En aquelles terres baixes també hi havia aiguamolls i llacs poc profunds on es dipositaven torbes i carbonats; per aquelles zones pantanoses hi van deambular alguns dels darrers dinosaures que van poblar la Terra. El conjunt d'aquests sediments s'anomena fà cies garumnianes i en elles se situa el lÃmit entre el Mesozoic i el Cenozoic,marcat per l'extinció del 75 % de les espècies terrestres i marines.
Durant el Paleocè les condicions ambientals van ser molt similars a les de la fi del Cretaci, amb un predomini de la sedimentació continental, al·luvial o lacustre. Ara fa 55 Ma, a principis de l'Eocè, la mar va començar a envair les terres baixes. A l'à rea pirinenca, l'apilament tectònic progressiu de materials del sòcol i de les antigues conques sedimentà ries que es produïa per efecte de la col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea significava una cà rrega enorme sobre les seves vores. L'increment continuat de cà rrega havia provocat que la litosfera de les zones contigües a la cadena de muntanyes en formació s'inflexionés en direcció a aquella. A conseqüència d'això, es generaren, a ambdós costats de la cadena de muntanyes i paral·lelament a ella, unes à rees topogrà ficament deprimides, les anomenades conques d'avantpaÃs, les quals foren immediatament envaïdes per la mar. Bona part de l'à rea pirinenca, del MassÃs de l'Ebre i de l'actual Cadena Costera es veieren convertides en plataformes marines de poca fondà ria on es dipositaven sediments predominantment carbonà tics. Els foraminÃfers caracterÃstics d'aquesta època són les alveolines, les closques de les quals s'acumulaven formant baixos i barres litorals per l'acció de l'onatge i les marees. A les desembocadures dels cursos fluvials que drenaven les à rees emergides, s'edificaven aparells deltaics, els quals eren també, en major o menor grau, retreballats per les marees.
Com a conseqüència del procés de col·lisió entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea a l'à rea pirinenca es generaren sistemes de plecs i mantells de corriment que invertiren i exhumaren les antigues conques sedimentà ries, les quals foren desplaçades tectònicament cap al sud al vessant ibèric. EI procés de col·lisió entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea assoliria el seu moment culminant cap a finals de l'Eocè i inicis de l'Oligocè, fa aproximadament entre 35 i 30 Ma.
Paral·lelament a la formació dels Pirineus, al llarg de l'Eocè i l'Oligocè, la deformació que tenia lloc al marge de la Placa Ibèrica es transmeté cap al seu interior, de manera que determinades à rees d'intraplaca, que prèviament s'havien vist sotmeses a extensió durant el Trià sic, el Jurà ssic i el Cretaci inferior, ara eren deformades en un context compressiu. Això donà lloc a la formació de la Cadena Ibèrica i la Cadena Costera Catalana. Concretament en aquesta última zona, la deformació es traduà en la formació de falles inverses, encavalcaments i sistemes de falles de desplaçament horitzontal sinistre, obliqües a la direcció de mà xim escurçament de la zona pirinenca.
El resultat de tots aquests esdeveniments fou que l'à rea compresa entre els Pirineus, la Cadena Ibèrica i la Cadena Costera Catalana, l'antic MassÃs de l'Ebre, desaparegué com a à rea emergida subministradora de sediments, i passà a ser el sòcol de la conca d'avantpaÃs generada al sud de l'à rea pirinenca, la Conca de l'Ebre, receptora dels sediments procedents de l'erosió dels relleus que s'anaven format i que començaven a emergir tant al nord com en els seus lÃmits sud-est i sud-oest.