Algunes zones de fractura formades durant el CarbonÃfer i el Permià havien continuat evolucionant i Pangea es va començar a fragmentar, iniciant-se el cicle AlpÃ.
Durant el Trià sic, les à rees topogrà ficament més baixes de la futura Placa Ibèrica eren ocupades per extenses planes al·luvials que periòdicament eren envaïdes per la mar i es convertien en plataformes marines de poca fondà ria; en elles es dipositaven fangs carbonà tics i emergien alguns esculls. Cap a finals del Trià sic, 50 milions d'anys després de l'inici de la fragmentació de Pangea, aquelles fractures inicials havien evolucionat fins a formar uns sistemes de grans falles que delimitaven depressions semblants a l'actual vall africana del Rift (rift, en anglès, significa ‘esquerda' o ‘obertura'). Una de les valls riftianes es localitzava a la futura à rea pirinenca, i l'altra,més important i que va ser immediatament envaïda per la mar, a l'à rea ocupada actualment pel Sistema Bètic, la Mar d'Alborán i l'Estret de Gibraltar.ltres depressions similars s'obriren a l'interior de la Placa Ibèrica. Aquests sistemes de fractures afavoriren l'ascensió de masses de roques volcà niques i subvolcà niques bà siques.
En aquell moment, a la futura PenÃnsula Ibèrica es destacaven dos massissos emergits: el MassÃs Ibèric (la futura Meseta) i el MassÃs de l'Ebre, avui desaparegut, el qual ocupava les actuals zones orientals de la Conca de l'Ebre, del vessant sud dels Pirineus i del Golf del Lleó. Geogrà ficament, ambdós massissos eren unes illes envoltades de vastes à rees entollades a les quals es dipositaven sals, guixos, argiles i carbonats en unes condicions climà tiques molt à rides. Entre el MassÃs Ibèric i el lÃmit dels pantans trià sics s'obria una extensa plana desèrtica.
Amb el decurs del temps, durant el Trià sic i sobretot el Jurà ssic, l'extensió al llarg d'algunes de les fractures que limitaven les valls riftianes va progressar fins que es generà escorça oceà nica, quedant aixà individualitzades noves plaques tectòniques. Havia començat l'obertura de l'Atlà ntic central (figura 6).
Al llarg del Jurà ssic, durant un perÃode de 55 milions d'anys, una part important de la futura Placa Ibèrica es mantingué submergida sota una mar poc profunda (figura 7). En unes condicions climà tiques més cà lides que les actuals, en aquelles extenses plataformes continentals es dipositaven fangs i sorres carbonà tiques, els quals, en major o menor grau, eren retreballats per les marees. Aquelles condicions ambientals afavoriren també que les aigües fossin colonitzades per grups molt nombrosos de cefalòpodes, principalment d'ammonÃtids i belemnÃtids, i també per braquiòpodes i bivalves.
Cap a finals del Jurà ssic, ara fa uns 150 Ma, les costes meridionals del MassÃs Ibèric s'havien separat al voltant de 500 km de les costes septentrionals d'Àfrica. Al llarg d'aquell espai, les aigües de l'Oceà de Tetis ja havien connectat amb les del jove Atlà ntic, que en aquell temps ja havia assolit una amplada de 1 000 km, entre les costes meridionals de Terranova i les costes occidentals del Sà hara (figura 7). La vall riftiana que s'havia començat a obrir a l'actual zona pirinenca 50 milions d'anys enrere ara era un solc marà molt profund connectat amb l'extensa plataforma continental que ocupava la meitat oriental de l'actual PenÃnsula Ibèrica.