Al llarg del Cretaci inferior, l'obertura de l'Oceà Atlà ntic es va propagar cap al nord produint la definitiva separació de la Placa Nord-americana de la Ibèrica i l'Europea. A finals del Cretaci inferior, fa 100 Ma, la Placa Ibèrica es trobava completament individualitzada de les plaques circumdants, limitada per grans zones de falla de salt en direcció (figura 8). El lÃmit septentrional se situava al solc pirinenc, on la separació d'Ibèria i Europa havia provocat l'obertura del Golf de Biscaia i, cap a l'est, la formació d'un reguitzell de conques estretes relativament profundes i connectades entre si les quals s'estenien cap a les à rees orientals de l'actual zona pirinenca.
La separació entre Ibèria i Europa al llarg d'aquesta zona va ser més gran a l'oest que a l'est, la qual cosa va afegir un moviment de rotació, en sentit contrari al de les agulles del rellotge, al desplaçament de la Placa Ibèrica. Al sud, el marge de la Placa Ibèrica era l'actual falla transformant de les Illes dels Açores - Gibraltar. Per l'est, una altra zona de falla connectava la dels Açores - Gibraltar amb la zona alpina. L'expansió de la Dorsal Centratlà ntica havia situat Ibèria uns 800 km a l'est deTerranova.
La superfÃcie emergida de la Placa Ibèrica havia augmentat considerablement des del Jurà ssic superior i incloïa gran part del MassÃs Ibèric. A les zones on havien emergit les antigues plataformes carbonà tiques jurà ssiques es desenvolupaven sistemes de cavernes i dolines sota un clima tropical que afavoria la formació de sòls bauxÃtics i laterÃtics. A les costes que s'obrien a l'Oceà de Tetis i al Golf de Biscaia es desenvolupaven grans aparells deltaics amb extenses zones de maresmes, les quals allotjaven una gran diversitat faunÃstica i florÃstica. A les plataformes continentals, fora de l'abast de la influència deltaica, es dipositaven carbonats i es desenvolupaven barreres d'esculls de rudistes i baixos de sorra,molts d'aquests darrers formats per l'acumulació dels esquelets dels foraminÃfers caracterÃstics d'aquesta època, les orbitolines. Als solcs marins més profunds, situats a les zones septentrional i occidental de l'à rea pirinenca i del Golf de Biscaia, es dipositaven sediments clà stics que eren transportats per corrents de turbidesa des dels fronts dels deltes. En aquells oceans proliferaren els ammonits.
Cap a mitjan Cretaci superior, ara fa al voltant de 85 Ma, la Placa Africana inicià un moviment de rotació en sentit antihorari respecte de la Placa Europea tot desplaçant-se, alhora, cap al nord. Això va provocar el progressiu tancament d'una part de l'Oceà de Tetis (figura 9).
La Placa Ibèrica, situada entre la Placa Africana i la Placa Europea, es veié empesa cap al nord, iniciant-se la convergència amb la Placa Europea i la conseqüent deformació dels marges contigus d'ambdues plaques. A l'à rea pirinenca, la deformació es propagà des de les zones orientals cap a les occidentals, en un procés que culminaria, al cap de 50 milions d'anys, amb l'edificació dels Pirineus i de les cadenes alpines de l'interior de la penÃnsula.
En aquells temps, l'à rea emergida del MassÃs Ibèric havia assolit una superfÃcie propera a la de l'actual PenÃnsula Ibèrica. A les desembocadures dels grans rius s'edificaven aparells deltaics, i a les à rees de la plataforma continental que quedaven fora de l'abast de les zones d'influència deltaica es dipositaven carbonats i margues i s'hi desenvolupaven esculls de rudistes i coralls. La deformació que patia la vora septentrional de la Placa Ibèrica provocava freqüents situacions d'inestabilitat en els sediments que es dipositaven en la plataforma continental. Una part d'aquells sediments eren transportats mitjançant corrents de turbidesa i colades de fang submarines fins als fons marins profunds del solc pirinenc.