Autor: Dr. Joan Nunes. Universitat Autònoma de Barcelona
Promotor: Institut Cartogrà fic de Catalunya, 2013
Â
L’anà lisiespacial comprèn els diferents conjunts de tècniques, geomètriques, topològiques, estadÃstiques o d’altre tipus, destinades a estudiar la localització i la distribució espacial dels fenòmens o entitats i la variació dels seus atributs temà tics en l’espai, aixà com les seves propietats i relacions espacials.
En sentit ampli, inclou tant les operacions simples de manipulació geomètrica o d’explicitació de relacions espacials, pròpies de l’anà lisi cartogrà fica implementada en els sistemes d’informació geogrà fica (SIG), com les operacions d’anà lisi topològica, pròpies de la teoria de grafs, l’anà lisi de la variació espacial i l’estimació de valors en base a la informació de localització, pròpies de la geoestadÃstica, la caracterització i sÃntesi dels patrons de distribució espacial i l’avaluació d’hipòtesis sobre aquests patrons, pròpies de l’anà lisi locacional i la geografia quantitativa, i la generació de models i simulacions en què intervé la localització com a component essencial. En sÃntesi, l’anà lisi espacial pot designar qualsevol tècnica d’anà lisi que utilitzi les propietats o relacions espacials dels fenòmens o entitats i que, per tant, generi resultats diferents si es modifiquen les propietats o relacions espacials dels fenòmens o entitats objecte d’estudi.
Altres definicions més restrictives limiten l’anà lisi espacial als mètodes i tècniques quantitatives d’anà lisi de distribucions en l’espai i d’estimació de magnituds espacials, incloent o no les diverses famÃlies de models espacials, que conformen l’anà lisi espacial clà ssica o anà lisi locacional en la tradició de la geografia quantitativa. En particular, i segons alguns autors (O’Sullivan i Unwin, 2002), l’anà lisi espacial es cenyeix bà sicament a l’anà lisi de la disposició en l’espai de punts, lÃnies, à rees i superfÃcies (per exemple, anà lisi de distribucions de punts, teoria de grafs o anà lisi de superfÃcies de tendència, entre d’altres).
El camp d’aplicació de l’anà lisi espacial no es limita a la geografia. Altres disciplines, com l’economia regional, l’ecologia, l’arqueologia o l’epidemiologia, tenen branques especÃfiques que fan ús intensiu de les tècniques d’anà lisi espacial i que han contribuït de forma destacada a la formulació d’aquestes tècniques. L’anà lisi espacial és igualment d’aplicació en espais no geogrà fics, com per exemple en astronomia, per a l’estudi de les galà xies; en biologia, per a l’estudi dels genomes de les espècies, en neurologia, per a l’estudi de la configuració del cervell; o en enginyeria, per al disseny dels circuits integrats dels chips.
Sumari:
- Origen
- Conceptes
2.1 Limitacions
2.2 Errors - Tipus d’anà lisis espacials
3.1 Anà lisi de patrons de distribució espacial
3.2 Anà lisi estadÃstica multivariable de dades espacials
3.3 Autocorrelació espacial
3.4 Interpolació espacial
3.5 Regressió espacial
3.6 Anà lisi de xarxes
3.7 Models d’interacció espacial
3.8 Models de difusió espacial
3.9 Models de simulació - Anà lisi espacial i sistemes d’informació geogrà fica
- Aplicacions
- Temes relacionats
- Referències
- Lectures recomanades
Origen
L’origen de l’anà lisi espacial es pot considerar paral·lel al desenvolupament i aplicació de la cartografia per a resoldre problemes de distribució i d’associació de fenòmens en l’espai. En aquest sentit, és conegut i citat com un dels primers exemples d’anà lisi espacial el mapa del Dr. Snow, de les morts per còlera a Londres el 1854 (Gilbert, 1958).
La formulació analÃtica actual de les tècniques d’anà lisi espacial i el seu desenvolupament continuat arrenca de la dècada de 1950 i és el resultat de les contribucions de nombroses discriplines. En el cas de la biologia, a través de la biogeografia i l’estudi de les distribució global i local de la flora i de la fauna i dels patrons de desplaçament de les espècies animals. En ecologia, l’ecologia del paisatge hi ha contribuït per mitjà de l’estudi de la dinà mica espacial de les poblacions i de la configuració espacial dels hà bitats i del paisatge com a mosaic. L’economia igualment ha desenvolupat nombrosos mètodes i models d’econometria espacial. També la geologia ha fet contribucions decisives pel que fa a la geoestadÃstica i els mètodes d’interpolació.
En el cas de la geografia, que possiblement presenta el recull més ampli de mètodes d’anà lisi espacial, adoptat en part d’altres disciplines i alhora inspirador d’aquestes, l’origen data també de la dècada de 1950, arran de l’anomenada revolució quantitativa en geografia (Schaefer, 1953), amb els treballs inicials de Garrison i els seus deixebles a la Universitat de Washington (Garrison et al., 1959), que aviat donarien lloc, durant la dècada de 1960, als primers reculls sistemà tics de mètodes i tècniques generals d’anà lisi espacial (Berry, 1964; Hagget, 1965; Hagget and Chorley, 1967; Berry and Marble,1968). Una part d’aquests mètodes quantitatius, però, no es poden considerar pròpiament mètodes d’anà lisi espacial, sino simplement l’aplicació de mètodes estadÃstics generals a dades geogrà fiques, sense fer intervenir necessà riament la localització en les anà lisis (per exemple, King, 1969).
La mateixa dècada de 1960 i també la primera part de la dècada de 1970 veuria l’aparició dels mètodes i tècniques més especialitzats en un cert nombre d’aspectes o subcamps especÃfics de l’anà lisi espacial, com és ara els models de difusió espacial (Hägerstrand, 1967), els models d’interacció espacial (Wilson, 1967; 1970), l’autocorrelació espacial (Cliff and Ord, 1973) o les funcions de decaïment amb la distà ncia (Taylor, 1971), entre d’altres. Ja més modernament, cap a finals de la dècada de 1970 i principis de la de 1980, s’incorporaren altres mètodes com la teoria de sistemes (Bennett and Chorley, 1978) o la teoria de catà strofe i bifurcació (Wilson, 1981).
Finalment, convé notar que la fÃsica, les matemà tiques i, en particular, l’estadÃstica, a través de l’estadÃstica espacial, han proporcionat els fonaments i bona part de l’inacabable repertori de tècniques emprades en anà lisi espacial.
Conceptes
L’anà lisi espacial, més enllà dels mètodes, presenta un seguit de dificultats pel que fa a la definició dels objectes d’estudi, i d’errors i limitacions relatius a l’aplicació o interpretació dels mètodes.
Definició espacial
La definició espacial dels fenòmens o entitats reals, i en conseqüència la definició geomètrica emprada per a representar-los i operar amb ells en els mètodes d’anà lisi espacial, és una abstracció que, com a tal, admet múltiples respostes. Per exemple, una ciutat pot ser representada com una à rea o com a un punt, segons les finalitats de l’anà lisi.
A part, de la possibilitat d’admetre geometries diferents segons la finalitat, hi ha també sovint dificultat en la conceptualització de les pròpies entitats i per tant de la definició geomètrica corresponent. Per exemple, una ciutat pot ser el continu d’à rea construïda o urbanitzada, pot ser el conjunt d’unitats urbanes vinculades per relacions funcionals, pot ser una unitat administrativa, etc.
Superades les dificultats de conceptualització poden haver-hi també dificultats de delimitació. Moltes entitats o fenòmens geogrà fics no tenen lÃmits precisos o si s’estableixen són en gran part convencionals. Per exemple, la ciutat entesa com a à rea urbana presenta dificultat en la definició dels lÃmits, ja que les à rees edificades s’han de generalitzar en una à rea urbana que les contingui, segons criteris de densitat o compacitat, gens evidents. El mateix pot dir-se per a formacions vegetals com un bosc, etc.
Les tècniques d’anà lisi espacial afavoreixen, d’altra banda, la definició espacial de les entitats o els fenòmens geogrà fics en forma de punts, ja que la majoria de tècniques de caire estadÃstic , o en què intervé la distà ncia entre entitats, només operen sobre punts perquè hi ha molt poques tècniques equivalents o apropiades per operar directament sobre lÃnies, à rees, superfÃcies o volums.
Paral·lelament, l’ús de representacions digitals afavoreix la definició discreta dels objectes d’anà lisi ja que no és possible obtenir representacions digitals veritablement contÃnues.
Dependència espacial i autocorrelació
Les variables corresponents a atributs de fenòmens geogrà fics tendeixen a presentar valors similars en funció de la proximitat o allunyament entre les localitzacions a què corresponen aquests valors. Aquesta tendència a variar de forma gradual en l’espai es coneix com a dependència espacial i planteja la dificultat que els valors corresponents a les diferents localitzacions estan correlacionats entre si, en el que es coneix com autocorrelació espacial, cosa que fa inviables molts dels mètodes estadÃstics clà ssics en no complir-se el supòsit bà sic d’independència entre les observacions.
Heterogeneïtat espacial
La majoria de fenòmens geogrà fics tenen lloc en un espai que no és uniforme ni il·limitat; és a dir, no compleixen la condició d’isotropia que assumeixen molts dels models i tècniques d’anà lisi espacial. Això implica que la variació de les variables expressives del fenomen estudiat no és uniforme en totes direccions ni és la mateixa en totes les localitzacions, el que es coneix com a heterogeneïtat espacial.
Dependència d’escala
Associada a la dificultat de conceptualització dels fenòmens o entitats geogrà fiques i la seva corresponent definició espacial, apareix la dificultat de dependència d’escala. La dependència d’escala implica que les anà lisis efectuades a partir de representacions obtingudes a diferents escales (diferents nivells de detall o resolució) produeixen resultats diferents, sense que sigui evident quina és l’escala adequada d’anà lisi. Aquesta dificultat dóna lloc al que es coneix com problema de la unitat espacial modificable (modificable areal unit problem, MAUP) que afecta sobretot les anà lisis de dades censals agregades en unitats administratives.
La dependència d’escala i el problema de la unitat espacial modificable (Openshaw, 1984) es donen sobretot en les anà lisis de carà cter inductiu, en què la definició o delimitació dels objectes representatius d’una certa entitat o manifestació caracterÃstica d’un fenomen s’espera obtenir com a resultat de la pròpia anà lisi espacial. Quan la conceptualització és prèvia i apropiada a la naturalesa del fenomen o entitat a representar i analitzar les dificultats associades a la dependència d’escala tendeixen a ser menys importants.
Malgrat tot, fins i tot quan la conceptualització és clara el grau de detall en la representació espacial continua sent un problema de dependència d’escala i pot portar a resultats inconsistents. En exemple tÃpic de diferència en el grau de detall és el cà lcul de la longitud d’elements lineals, que varia segons el detall o simplificació de la forma (nombre de vèrtexs) de l’element lineal, com en el conegut cas de la longitud de la costa brità nica que Mandelbrot (1967) va incloure en un dels primers treballs sobre la teoria de les fractals.
En alguns casos, sobretot en ecologia del paisatge, s’han fet esforços per a definir tècniques d’anà lisi invariants amb l’escala. En general, però, no hi ha un reconeixement general respecte a quins mètodes d’anà lisi són independents de l’escala.
Mostreig espacial
Els fenòmens geogrà fics que varien de forma gradual i contÃnua a través de l’espai requereixen per a ser representats i analitzats l’aplicació de mètodes de mostreig espacial, per tal d’obtenir una representació discreta que sigui operable i per tal de simplificar la recollida de dades i fer aplicables els mètodes d’estadÃstica inferencial. El mostreig espacial, que ha de seleccionar quines localitzacions intervindran a l’anà lisi, resulta molt afectat per les tendències oposades de dependència i d’heterogeneïtat espacial. D’una banda, si els valors propers s’assemblen per la dependència espacial, no cal mostrejar-los tots, però d’altra banda si la variació no és uniforme en virtut de l’heterogeneïtat espacial, determinar quins punts no són prescindibles per a no perdre patrons de variació locals, esdevé complex.
Per aquesta raó, aplicar el mostreig espacial adequat per a un determinat fenomen geogrà fic no és un problema fà cil de resoldre, encara que de forma simplificadora s’apliquin els mètodes bà sics de mostreig espacial aleatori, agrupat o sistemà tic.
Els patrons de variació espacial que revelen l’anà lisi d’autocorrelació espacial o l’autoregressió espacial poden servir per a determinar el disseny apropiat del mostreig espacial.
Fal·là cia locacional
Fal·là cia locacional és el tipus d’error que es comet a causa d’assumir una definició espacial inapropiada o excessivament simplificada dels objectes d’estudi. Per exemple, el fet de reduir la localització a un punt, quan l’objecte d’estudi correspon clarament a una determinada extensió geogrà fica (p.e., el cas d’una ciutat), o el fet de considerar només una possible localització quan n’hi pot haver més d’una per a l’objecte d’interès (p.e., el lloc de residència en mapes d’abast d’una epidèmia, quan caldria considerar altres llocs freqüentats pels afectats, com el lloc de treball, d’estudi, de lleure, etc.).
Fal·là cia atòmica
Fal·là cia atòmica és el tipus d’error que es comet pel fet d’analitzar els objectes de forma aïllada fora del seu context espacial; és a dir, sense considerar les influències d’altres objectes pertanyents al mateix espai.
Fal·là cia ecològica
Fal·là cia ecològica és el tipus d’error que es comet quan en una anà lisi de dades agregades s’atribueixen als individus caracterÃstiques del conjunt. N’és un exemple, les anà lisis del nivell de renda o benestar de la població a partir de dades agregades d’unitats administratives, ja que no tots els individus tindran el nivell de renda mitjà del conjunt. També és un exemple de fal·là cia ecològica el fet d’assumir que el valor d’una cel·la d’un rà ster representa el valor de totes les localitzacions dins de la cel·la, com en el cas de les dades d’altitud o de temperatura. En aquest darrer cas, és preferible considerar que el valor correspon exclusivament al punt de mostreig en què s’ha mesurat o interpolat el valor.
Tipus d’anà lisis espacials
Hi ha diverses maneres de classificar els mètodes i les tècniques d’anà lisi espacial, totes elles interessants i probablement cap completament satisfactòria. La classificació de tipus d’anà lisis espacials que s’utilitza a continuació es basa en la d’Upton and Fingleton (1985).
Anà lisi de patrons de distribució espacial
L’anà lisi de patrons de distribució espacial és probablement el tipus més caracterÃstic i antic dels mètodes d’anà lisi espacial. Per raons de simplicitat, en general, sol restringir-se a l’anà lisi de distribucions de punts, emprant mètodes essencialment d’estadÃstica espacial.
L’anà lisi de distribucions de punts té per finalitat determinar les regularitats o els patrons de distribució espacial d’un conjunt de punts que representen les localitzacions d’entitats o d’esdeveniments, generalment amb l’objectiu d’establir o d’inferir possibles relacions entre els casos d’un mateix tipus o entre els casos d’un determinat tipus i la presència o la proximitat d’altres entitats o esdeveniments. El primer pas d’una anà lisi de distribucions de punts, sovint amb finalitats descriptives, sol consistir a determinar per mitjà de mètodes d’estadÃstica espacial el carà cter global de la distribució espacial (agrupada, aleatòria o regular). Ente els mètodes d’anà lisi de distribucions de punts cal destacar l’anà lisi del veà més proper o l’anà lisi de quadrats, entre molts altres.
Anà lisi estadÃstica multivariable de dades espacials
L’aplicació dels mètodes d’anà lisi estadÃstica multivariable a les dades de censos i enquestes d’elements que posseeixen localització és considerat habitualment un tipus d’anà lisi espacial, encara que en realitat no sol intervenir cap informació espacial en aquest tipus d’anà lisi, tret del fet que els casos (sovint unitats espacials de tipus administratiu o altres) tenen localització i poden presentar els efectes indicats d’autocorrelació espacial, dependència d’escala i altres.
A desgrat de les possibles limitacions i incompliments dels requisits bà sics de l’estadÃstica inferencial, l’anà lisi estadÃstica multivariable de dades espacials, sovint anomenada anà lisi de dades espacials (spatial data analysis) és una de les formes d’anà lisi suposadament espacial més practicades. Generalment, la finalitat d’aquest tipus d’anà lisis sol ser la reducció de dades, la classificació dels casos o l’avaluació i explicació de relacions entre variables.
Els mètodes més habituals per a la reducció de dades, que sovint és un pas previ per a l’aplicació de mètodes de classificació multivariable, són l’anà lisi factorial, l’anà lisi de components principals i l’anà lisi de correspondències binà ries o múltiples. En tots tres casos, i salvant les diferències de mètode, el resultat és un conjunt de variable noves, més reduït en nombre que les originals, que són independents entre si i que juntes retenen tota la variació de les variables originals. Cada una de les noves variables obtingudes, anomenades factors o components, resumeix en major mesura unes variables originals que no pas altres i reté un determinat percentatge del conjunt de la variació original entre els casos. Generalment, conservant només uns pocs factors o components de major percentatge de variació s’aconsegueix retenir la major part (80% o més) de la variació original.
La classificació multivariable, sovint realitzada a partir dels components o factors obtinguts d’una anà lisi de reducció de dades, comprèn tot el conjunt de mètodes de classificació anomenats col·lectivament anà lisi d’agrupaments, que poden ser jerà rquics o no jerà rquics, diferir en el mètode d’agrupació i utilitzar diferents tipus de distà ncia entre casos (distà ncia euclidiana, distà ncia de khi-quadrat o distà ncia de Mahalanobis, entre d’altres). La lògica de fons, però, és sempre calcular la distà ncia entre els casos en base a les variables emprades en la classificació i agrupar-los minimitzant la distà ncia entre ells.
L’avaluació i explicació de relacions entre variables sol utilitzar els diversos mètodes d’anà lisi estadÃstica multivariable basats en el model lineal general, entre els quals l’anà lisi de regressió múltiple, l’anà lisi discriminant o l’anà lisi de varià ncia múltiple.
El grau de dependència espacial entre les observacions en diferents localitzacions es mesura i s’analitza a través d’estadÃstics o Ãndexs d’autocorrelació espacial, els més coneguts dels quals són l’Ãndex I de Moran i l’Ãndex C de Geary. Per a l’anà lisi de l’autocorrelació espacial és crÃtic definir, en forma de matriu de pesos, anomenada matriu de contigüitat, el veïnat en què els valors s’influeixen mútuament i quina és la intensitat (el pes) d’aquesta influència en funció de les localitzacions a què corresponen els valors. Els pesos es poden establir de molt diverses maneres, com a simple adjacència o com a funció inversa de la distà ncia, per exemple.
Analitzar l’autocorrelació espacial, a més de permetre validar supòsits d’independència o no entre les observacions en diferents localitzacions, equival a identificar patrons de variació espacial presents a les dades. Aixà una autocorrelació espacial positiva indica un patró espacial agrupat, mentre que una autocorrelació negativa indica un patró dispers i l’absència d’autocorrelació espacial correspon a una distribució espacial aleatòria.
La veritable utilitat, sovint negligida, de l’anà lisi de l’autocorrelació espacial resideix en el fet que permet identificar patrons de variació espacial significatius i diferenciar à rees segons la similitud que presenta el fenomen analitzat en les diferents localitzacions.
La interpolació espacial té per finalitat estimar els valors d’una variable, considerada una funció de superfÃcie, en posicions en què el valor és desconegut a partir dels valors coneguts en les posicions en què la variable ha estat mesurada. Alguns mètodes habituals d’interpolació espacial són la interpolació en funció del veà més proper, la interpolació bilineal, la interpolació ponderada per la distà ncia inversa i el krigatge, que és el més sofisticat i que descompon la variació espacial en components sistemà tics (regional i local) i aleatori. La interpolació espacial és pròpiament l’objecte del camp especÃfic de la geoestadÃstica.
Els mètodes d’anà lisi de regressió espacial incorporen la dependència espacial a l’anà lisi de regressió, la qual cosa evita les inconsistències dels mètodes estadÃstics multivariables clà ssics aplicats a les dades espacials i proporciona informació sobre les interrelacions espacials entre les variables utilitzades. Aquestes interrelacions espacials poden ser entre les variables independents i la dependent, o bé de la mateixa variable dependent entre diferents localitzacions, o també entre els residus de l’anà lisi de regressió. De fet, els mètodes d’anà lisi de regressió espacial es poden considerar part de l’anà lisi d’autocorrelació espacial. Entre els mètodes d’anà lisi de regressió espacial hi ha l’autoregressió espacial, la regressió ponderada geogrà ficament (Fotheringham, Brunsdon and Charlton, 2002) o els més complexos com l’anà lisi de cadenes de Markov, que permet estimar funcions complexes com és ara les funcions Poisson-Gamma-CAR i Poisson-lognormal-SAR o els models logit.
L’anà lisi de xarxes és un tipus d’anà lisi espacial basada en la teoria de grafs que resol problemes especÃfics de les xarxes d’elements lineals (arcs), o d’elements puntuals (nodes) connectats per elements lineals utilitzant totalment o parcialment la relació de connectivitat.
Entre la varietat d’anà lisis de xarxes, es pot diferenciar entre les anà lisis basades exclusivament en la connectivitat (per exemple, el traçat de xarxes per a determinar les parts connexes d’una xarxa) i les que incorporen a l’anà lisi l’acumulació d’algun atribut associat als elements de la xarxa (per exemple, l’anà lisi de rutes òptimes) o l’assignació de recursos als elements de la xarxa en funció de la distà ncia, el temps o en general el cost de recorregut a través de la xarxa.
Les anà lisis de xarxes que no es basen únicament en la connectivitat es poden diferenciar en anà lisis basades només en el cost de recorregut o en el cost i algun tipus de recurs associat als elements de la xarxa. Entre les primeres s’inclouen l’anà lisi de rutes òptimes en totes les seves variants i l’anà lisi d’accessibilitat, que requereix determinar prèviament les rutes òptimes entre totes les localitzacions. Entre les anà lisis de xarxes que incorporen altres atributs a més del cost s’inclouen els models d’assignació, els models de localització-assignació i els models d’interacció espacial.
L’anà lisi de xarxes, a diferència d’altres tipus d’anà lisis espacials, no utilitza informació espacial de tipus geomètric sinó de caire topològic. És, de fet, l’única anà lisi espacial basada en informació topològica. Aquest fet li confereix una gran especificitat tant pel que fa als mètodes com a les dades i el tipus de problemes que resol, raó per la qual es pot considerar un camp especÃfic en si mateixa. La tradició geogrà fica quantitativa, no obstant, la considera part de l’anà lisi locacional i per tant dins de l’anà lisi espacial.
Models d’interacció espacial
Els models d’interacció espacial tenen per finalitat l’estimació dels fluxos (de persones, materials o informació) entre localitzacions. Els components d’aquest tipus de models solen ser variables expressives de la capacitat de generar desplaçaments en les localitzacions d’origen i de la capacitat d’atreure desplaçaments en les localitzacions de destinació, juntament amb la distà ncia (o més habitualment el temps de desplaçament) entre orÃgens i destinacions que sol intervenir de forma inversa i modulada per un cert exponent. Els més antics d’aquests models reben el nom de models de gravetat per l’analogia amb l’equació de la gravitació universal de Newton, en la quan s’inspiraren. Més recentment, els models d’interacció espacial es basen en funcions de maximització de l’entropia (Wilson, 1970). Una altra varietat de models d’interacció espacial són els models de potencial, que permeten quantificar l’abast potencial d’interacció de les diverses localitzacions.
En tots els casos, els models utilitzen dades empÃriques de nombre de desplaçaments per a estimar els parà metres de l’equació del model, sovint per mitjà d’una regressió lineal o logarÃtmica per ajust de mÃnims quadrats. També s’utilitzen les dades empÃriques de nombre de desplaçaments per a validar i calibrar els resultats dels models.
Els models d’interacció se solen considerar també part de l’anà lisi de xarxes pel fet d’incloure la distà ncia o el temps de desplaçament entre localitzacions, ja que això requereix el cà lcul de rutes òptimes en distà ncia o temps al llarg d’una xarxa entre orÃgens i destinacions. Igualment parla a favor d’incloure els models d’interacció dins del l’anà lisi de xarxes el fet d’estimar el flux entre localitzacions, que pot ser considerat un atribut dels trams de connexió entre localitzacions d’una xarxa.
Els models de difusió espacial tenen per objecte l’anà lisi, la simulació i la predicció de processos de propagació d’un fenomen, esdeveniment o producte a través de l’espai al llarg del temps, com per exemple l’adopció d’una innovació tècnica o la propagació d’una epidèmia. En els models de difusió s’estima tant el component espacial (les localitzacions i el patró espacial) com el component temporal (la velocitat de difusió) del procés. Els principals camps d’aplicació són l’economia, l’anà lisi de mercats i l’epidemiologia, encara que també han tingut força ús en geografia, tant en geografia econòmica com en geografia cultural.
Els models de difusió es poden classificar en dos grans grups: models de difusió deterministes i models de difusió estocà stics, segons el tipus de funció emprada. També, segons el tipus de procés de difusió modelitzat, es poden classificar en models de difusió jerà rquica, quan el procés de difusió té lloc en el sistema territorial des dels centres urbans de major població i serveis vers els de dimensions més petites, i models de difusió per contagi, quan el procés de difusió té lloc per efecte de proximitat, que és essencialment funció de la distà ncia.
Els models de difusió espacial es van introduir en geografia molt aviat, a través dels treballs del geògraf suec Torsten Hägerstrand (1967).
Els models de simulació representen els components d’un sistema al nivell més alt de detall possible per tal de reproduir el funcionament del sistema i estudiar els patrons i relacions complexes que es deriven a nivell agregat a partir dels comportaments i interaccions al nivell individual de mà xima desagregació.
Entre els models de simulació espacial cal destacar els autòmats cel·lulars i els models basats en agents.
Un autòmat cel·lular és un model de simulació basat en matrius en què cada cel·la té un valor inicial, d’entre un conjunt conegut i limitat de valors possibles, i totes les cel·les s’avaluen i s’actualitzen simultà niament en funció del seu estat i del de les cel·les veïnes, d’acord amb un conjunt de regles establertes. Per exemple, una cel·la ha de prendre un cert valor si totes les cel·les veïnes tenen aquest valor. Les successives actualitzacions, o generacions, d’un autòmat cel·lular acaben produint patrons espacials complexos. Els autòmats cel·lulars tenen nombroses aplicacions en la modelització de processos espacials, com per exemple la modelització de canvis dels usos del sòl o el creixement urbà .
Un model basat en agents és un model que permet simular les conseqüències a gran escala de les decisions i accions dels individus. Un model basat en agents comprèn un entorn que defineix l’abast i les regles d’acció, a més d’un cert nombre d’agents amb parà metres i comportament definits. El model permet el seguiment dels canvis que experimenten els agents.
Anà lisi espacial i sistemes d’informació geogrà fica
L’anà lisi espacial es va desenvolupar amb anterioritat o paral·lelament als sistemes d’informació geogrà fica en camps com la geografia quantitativa, l’ecologia o la geoestadÃstica, però cap a finals de la dècada de 1980 hi va convergir i ha trobat un impuls revitalitzador en els mitjans tècnics dels SIG i en el desenvolupament conceptual de l’anomenada ciència de la informació geogrà fica associada als SIG. L’efecte més important sens dubte és el fet que actualment l’anà lisi espacial es desenvolupa en un context de dades abundants i diversificades i troba en els SIG un entorn à gil de gestió i manipulació d’aquesta informació. RecÃprocament, la disponibitat de majors facilitats d’informació i de computació, juntament amb un nombre considerable de fracassos dels mètodes rudimentaris inicials, ha estimulat el desenvolupament de mètodes més consistents, complexos i rigorosos d’anà lisi espacial, que per la seva part s’han integrat més fà cilment en els sistemes d’informació geogrà fica, facilitant-ne l’ús i la difusió. Finalment, un tercer efecte important, grà cies a la major circulació de la informació geogrà fica, és el major interès social en els aspectes espacials, que comporta un major ús de formes bà siques d’anà lisi espacial a nivell quotidià per usuaris no experts i per a usos no tècnics o cientÃfics.
Aplicacions
L’anà lisi espacial s’utilitza actualment en moltes à rees de les ciències socials i ambientals. En general és el més habitual en ciències amb un fort component inductiu, en les quals la teoria està poc desenvolupada i en canvi es disposa de dades per a cercar regularitats, excepcions i generar i avaluar hipòtesis, com és el cas de la geografia. En geografia, l’anà lisi espacial ha estat fortament criticada des de diversos corrents pel seu carà cter inicial neopositivista i reductiu. Avui, però, les tècniques d’anà lisi espacial s’utilitzen à mpliament en geografia sense implicar necessà riament una determinada adscripció filosòfica o epistemològica.
Una de les à rees en què l’anà lisi espacial és particularment emprada és l’epidemiologia. També s’utilitza à mpliament en criminologia, arqueologia i ciències polÃtiques (Goodchild and Janelle, 2004), aixà com en ecologia i ciències ambientals.
Igualment important és l’ús aplicat de les tècniques d’anà lisi espacial per part de partits polÃtics, administracions públiques i empreses privades, per tal de conèixer la distribució espacial de les preferències de vot, la idoneïtat i cobertura espacial dels serveix públics, l’anà lisi del risc i l’anà lisi del mercat. En aquest darrer cas, à rees especÃfiques d’aplicació de l’anà lisi espacial amb mètodes propis, com són el geomà rqueting o la geodemografia, han emergit i es desenvolupen rà pidament mitjançant l’ús de sistemes d’informació geogrà fica.
Temes relacionats
- Autocorrelació espacial
- EstadÃstica espacial
- GeoestadÃstica
- Interpolació espacial
- Krigatge
- Mostreig espacial
- Problema de la unitat espacial modificable
- Sistema d’informació geogrà fica
Referències
Bennett, R.J. and Chorley, R.J. (1978) Environmental systems: philosophy, analysis and control, London: Methuen.
Berry, B.J.L. (1964) "Approaches to regional analysis: a synthesis", Annals of the Association of American Geographers, 54(2), 2-11.
Berry, B.J.L. and Marble, D.F. (1968) (eds,) Spatial analysis: a reader in statistical geography, Englewood Cliffs: Prentice-Hall.
Cliff, A.D. and Ord, J.K. (1973) Spatial Autocorrelation. London: Pion.
Fotheringham, A.S.; Brunsdon, C. and Charlton, M. (2002) Geographically Weighted Regression: The Analysis of Spatially Varying Relationships, Hoboken, NJ: Wiley.
Garrison, W.L.; Berry, B.J.L.; Marble, D.F.; Nystuen, J. and Morrill, R.L. (1959) Studies of highway development and geographic change, Seattle: University of Washington Press.
Gilbert, E.W. (1958) "Pioneer Maps of Health and Desease in England", Geographical Journal, 124, 172-183.
Goodchild, M.F. and Janelle, D.G. (2004) Spatially Integrated Social Science, New York: Oxford University Press.
Hägerstrand, T. (1967) Innovation diffusion as a spatial process, Englewood Cliffs: Prentice-Hall.
Haggett, P. (1965) Locational analysis in human geography, London: Edward Arnold.
Haggett, P. and Chorley, R.J. (1967) (eds.) Models in geography, London: Methuen.
Mandelbrot, B. (1967) "How Long Is the Coast of Britain? Statistical Self-Similarity and Fractional Dimension", Science, 156 (3775), 636-638.
O’Sullivan, D. and Unwin, D.J. (2002) Geographic information analysis. New York: Wiley.
Openshaw, S. (1984). The Modifiable Areal Unit Problem. CATMOG (Concepts and Techniques in Modern Geography), 38, Norwich: Geo Books
Schaefer, F.K. (1953) "Exceptionalism in geography: a methodological introduction", Annals of the Association of American Geographers, 43: 226–49.
Taylor, P.J. (1971) "Distance transformation and distance decay functions", Geographical Analysis, 3: 221–38.
Upton, G.J. and Fingelton, B. (1985) Spatial Data Analysis by Example Volume 1: Point Pattern and Quantitative Data, New York: John Wiley & Sons.
Wilson, A.G. (1967) "A statistical theory of spatial distribution models", Transportation Research, 1: 253–69.
Wilson, A.G. (1970) Entropy in urban and regional modelling, London: Pion.
Wilson, A.G. (1981) Catastrophe theory and bifurcation: applications to urban and regional systems, London: Croom Helm.
Lectures recomanades
Bailey, T.C. and Gatrell, A.C. (1995) Interactive spatial data analysis, London: Longman.
Goodchild, M.F. and Janelle, D.G. (2004) Spatially Integrated Social Science, New York: Oxford University Press.
Goodchild, M.F. (2008) "Data Analysis, Spatial" in Shekar, S. and Xiong, H. (eds.) Encyclopedia of GIS, New York: Springer.
Haggett, P. (1965) Locational analysis in human geography, London: Edward Arnold.
Haining, R.P. (1993) Spatial data analysis in the social and environmental sciences, Cambridge: Cambridge University Press.
O’Sullivan, D. and Unwin, D.J. (2002) Geographic information analysis. New York: Wiley.