Contacte
Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogrà fic de Catalunya, 2013
cs color en cartografia; fr couleur cartographique; it colore cartografico; en cartographic colour/cartographic color; de kartographische Farbe
SUMARI
Qualitat dels fenòmens visuals que depèn de l’efecte distint que produeixen sobre la retina les llums de diferents longituds d’ona. En el context de la cartografia, el color constitueix un element bà sic que dóna lloc a dues variables visuals de gran significació comunicativa: el to i el valor.
El color és un dels components més complexos i, al mateix temps, més habitualment utilitzat en cartografia des de sempre. L'acoloriment manual antigament, el desenvolupament de les tècniques d'impressió en color, més tard, i dels mitjans digitals actuals n’han potenciat l’ús de forma extraordinà ria, ja que, entre altres avantatges, atreu l’atenció, desperta sensacions i produeix reaccions estètiques, al temps que augmenta les possibilitats de variació dels dissenys, fa més visibles els detalls i amplia la capacitat d’estructurar jerà rquicament la informació. El conjunt d'aquestes propietats fa del color un element més valorat que mai en l'actual moment dominat per la cultura visual i en el context fascinant del desplegament de la teoria de la comunicació.
Principis fÃsics
De tot l'extens ventall de longituds d’ona de l’espectre electromagnètic, la porció compresa entre els 400 i els 700 nm, aproximadament, és la única percebuda per l’ull humà . L'addició de totes les llums produïdes per aquestes longituds d’ona produeix la llum blanca. D'altra banda, la separació o refracció de les diferents longituds d’ona en passar per un prisma defineix els colors espectrals, que van des del violeta, per a les longituds d’ona més curtes, fins al roig, per a les més llargues: són els colors de l’arc iris o de Sant MartÃ. Les diferents superfÃcies dels cossos, quan reben llum blanca, absorbeixen algunes longituds d’ona i en reflecteixen selectivament d’altres amb diferents proporcions. Aquesta combinació de longituds d’ona diferentment reflectides és la que determina els infinits colors que percebem en el nostre entorn i que acaben per caracteritzar aquestes superfÃcies.
Propietats perceptives
En la caracterització completa d’un color s’hi solen distingir tres dimensions o propietats principals. El to –que popularment correspon als "colors"– es refereix a les longituds d’ona implicades en l’estÃmul visual (aixÃ, el definim com a groc, verd, blau, roig...); la saturació o cromatisme fa referència a la puresa del color o la força de la coloració (diem que un color és intens i viu o, al contrari, esmorteït o brut); el valor, també anomenat lluminositat, és la sensació de claredat o foscor d’un to referit a una escala de grisos (un groc és sempre més clar, de menys valor, que un marró; un verd i un vermell determinats, en canvi, poden oferir la mateixa sensació de foscor, el mateix valor). Des del punt de vista perceptiu, el to és la propietat que crida més l’atenció; en canvi l’apreciació del valor és més difÃcil atès que, en ser la caracterÃstica que primer es detecta, queda més amagada a la consciència. De fet, les tres dimensions d’un color determinat són indissolubles, però des del punt de vista cartogrà fic és imprescindible diferenciar-les si es vol utilitzar adequadament el cromatisme, ja que mantenen connotacions perceptives no només contrastades sinó també oposades en els seus usos grà fics.
Aquestes peculiaritats expliquen que, en el context del llenguatge cartogrà fic, el color no es consideri com una única variable, sinó sobretot com dues ben diferenciades, el to i el valor, amb propietats perceptives ben divergents. AixÃ, les variacions de to (en igualtat de saturació i valor) poden establir diferències nominals (conceptuals) i s’empren per a caracteritzar à rees homogènies, com passa en els mapes corocromà tics. A canvi, no poden ordenar-se (l’ordenació del colors espectrals en l'arc iris depèn d’un fet cientÃfic, no perceptiu) i per tant no expressen cap missatge d'ordre ni quantitat. Al contrari, una gamma de colors graduats en funció del valor (o saturació) ofereix una clara percepció de variabilitat i d’ordenació, ja que aquells poden ser ordenats de clar a fosc. AixÃ, el valor és utilitzat, prà cticament, com a únic recurs visual en els mapes de coropletes i en els mapes d’isopletes. Â
Tres gammes cromà tiques de valors ordenades sobre colors (tons) complementaris.
El blanc i el negre són aquà també assimilats a colors, encara que pugui semblar una contradicció: s’usa el terme colors acromà tics per referir-se a aquests i a tota la gamma intermèdia de grisos. En aquest cas, i des d’un punt de vista totalment perceptiu, s'ignora el to per posar l’èmfasi només en el valor.
Atesa la capacitat del color de despertar sensacions i analogies, s’empra sovint per evocar fets, objectes i idees, com ara el blau per a l’aigua i el fred, el verd per a la vegetació, el vermell per al perill i la calor, el groc per a la sequera, entre d’altres. Molts d’aquests usos evocadors han desembocat en consolidats convencionalismes cartogrà fics: colors convencionals universalment establerts per a la cartografia general són el cian i el blau per a la hidrografia, el verd per a la vegetació, variacions del siena per a les corbes de nivell, el roig (o, alternativament, el negre) per al poblament. Si hi afegim la cartografia d’inventari desenvolupada per disciplines cientÃfiques, com ara la geologia, la biogeografia o l’edafologia, els convencionalismes fixats grà cies a l’ús del color es multipliquen extraordinà riament.
Reproducció del color
Els colors primaris additius són aquells en forma de llum que, afegits conjuntament amb intensitat plena, configuren la llum blanca. Són el blau, el verd i el roig. S’empren per reproduir els colors en monitors, televisions i projectors, ja que poden composar una gamma cromà tica molt extensa en barrejar aquestes llums en proporcions diferents. Per contra, s’anomenen primaris subtractius aquells colors en forma de tinta que mesclats amb una proporció del 100% resten la reflectà ncia del paper, originà riament blanc, i mostren la negror. El seu ús se centra en el camp de la impressió i les arts grà fiques: són el groc, el cian i el magenta, que com a tintes de procés formen l’anomenada tricromia i que, mitjançant les trames de mitges tintes, permeten reproduir qualsevol color a partir de llur combinació amb diferents proporcions. Atès que el negre que s’aconsegueix amb la barreja d’aquests colors no és pur sinó amarronat, se sol utilitzar una quarta tinta negre que, juntament amb les altres tres, conformen la quadricromia o tintes de procés està ndard.
Els colors subtractius de les tintes d'impressió i les llums additives en els projectors i les pantalles de TV.
S’ha d’aclarir que, a nivell prà ctic, el nombre de colors que s’aconsegueix amb la mescla additiva és superior a l’aconseguida amb la subtractiva.
Els colors complementaris són aquells que, barrejats, produeixen un gris. Atenent a la descripció dels primaris additius i subtractius, es desprèn que els colors complementaris són el groc i el blau, el verd i el magenta; el roig i el cian. És sabut que la mà xima vibració d’un color s’aconsegueix posant-lo al costat del seu complementari; aixà s’utilitzen gammes de colors complementaris en aquelles llegendes on cal descriure fets oposats o divergents. Alternativament, també s’utilitzen per aquests casos gammes de colors no estrictament complementaris, sinó contrastats i harmonitzats alhora, com ara verds cà lids i taronges.
Sistemes d’especificació del color
Des de disciplines tan diverses com la fÃsica, la quÃmica, la filosofia, la psicologia, l’art i les tècniques d’arts grà fiques s’han formulat nombrosos sistemes d’especificació dels colors. Alguns posen l’accent en les propietats fÃsiques de les longituds d’ona, com ara el desenvolupat per I. Newton (1704) o, més modernament, el sistema CIE (1931); d’altres, de fet la major part, en la percepció, com ara els del filòsof J. W. Goethe (1810), el pintor P. O. Runge (1810), el cientÃfic W. Bezold (1874) o el pintor A. H. Munsell (1915), entre molts d’altres. Els sistemes CIE i Munsell han marcat un està ndard en el món de la colorimetria i moltes aplicacions tècniques i comercials actuals els hi són deutores.
Els sistemes de colors RGB i CMYK sobre un grà fic d'especificació CIE.
Més modernament, i per a l’ús dels monitors dels ordinadors, televisions i projectors, s’utilitzen altres models, com l’RGB (inicials en anglès del primaris additius Red, Green, Blue), on els colors es defineixen a partir d’una escala de 0 a 255 aplicada a cada color primari. Aixà el negre equival a 0-0-0 (és a dir, absència de llum) i el blanc a 255-255-255. Un altre sistema és l’HSV, inicials de Hue (to o matis), Saturation (saturació), Value (valor). Ambdós es representen amb espais de color tridimensionals. Per a les pà gines web s’empra el model HTML, basat també en la sÃntesi additiva.
En canvi, per a la impressió en quadricromia s’utilitza el model de color CMYK (acrònim en anglès dels primaris subtractius cian, magenta, groc i negre) en el qual els colors s’especifiquen amb percentatges de cada tinta. Cal citar també el sistema Pantone, d’ús cartogrà fic molt limitat atès que la impressió resulta econòmicament molt costosa.
Temes relacionats
- color hipsomètric
- grà fic
- mapa corocromà tic
- mapa de coropletes
- mapa del relleu
- mapa d'isopletes
- teoria de la comunicació
- variable visual
Referències
BREWER, Cynthia A.: Color Use Guideline for Mapping and Visualization. A MacEACHREN, A. M. i FRASER TAYLOR, D. R.: Visualization in Modern Cartography. Oxford, Nova York, Tòkio; Pergamon, Elsevier; 1994. ISBN: 0-9627126-0-4.
BREWER, Cynthia A.: Designed Maps. A Sourcebook for GIS Users. Redlands, Califòrnia, ESRI, 2008. ISBN: 978-1-58948-160-2.
BREWER, Cynthia A.: Designing better Maps. A Guide for GIS Users. Redlands, Califòrnia, ESRI, 2005. ISBN: 10: 1589480899.
BROWN, Allan i FERINGA, Wim: Colour Basics for GIS Users. Harlow, Pearson Education, Prentice Hall, 2003. ISBN: 0-130-33343-3.
