Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogrà fic de Catalunya, 2013
sinònims: isohipsa, isopleta d'altitud, isolÃnia d’altitud.
cs curva de nivel, isohipsa; fr courbe de niveau, isohhypse; it curva di livello, isoipsa; en contour, line, fathom curve, isohypse; de Höhenlinie
SUMARI
Â
Isopleta d'altitud, també anomenada isohipsa, és a dir, lÃnia imaginà ria de representació del relleu resultat de la intersecció de la superfÃcie territorial amb un pla horitzontal situat a una altitud preestablerta.
Les corbes de nivell representen isopletes formades per punts d’igual altitud (cota o distà ncia vertical) i solen constituir una de les informacions bà siques dels mapes generals i topogrà fics moderns. Aquests valors altitudinals de les corbes són anotats oportunament interrompent breument les lÃnies o bé a sobre d’elles. Les corbes de nivell són actualment el mètode més emprat en l'important context del mapa del relleu.
Encara que amb anterioritat s'havien fet servir altres isopletes (de declinació magnètica, de temperatures, de pressió, etc.) les corbes de nivell foren emprades, sobretot a partir de començament del segle XX, grà cies a la millora de la precisió en el coneixement de la configuració del territori que permeté la nova topografia i, a mitjan segle XX, després de dècades de dura competència amb la forma d'expressió del relleu mitjançant les anomenades normals, constituïen ja el sistema més refinat de la representació altimètrica sobre mapes. Efectivament, amb anterioritat i fins a mitjan segle XX, el relleu era representat habitualment amb normals, segments de diferents gruixos i longituds traçats seguint lÃnies de mà xims pendents, encara que en mapes generals d’escala petita eren encara emprats altres recursos expressius més antics, signes en forma d'"erugues", traços gruixuts acolorits o sÃmbols pictòrics evocadors de perfils de serralades.Â
Tipus de corbes de nivell
Les corbes de nivell que descriuen la topografia de territoris emergits solen anomenar-se altimètriques, i es tracen preferentment amb tintes de colors siena o sèpia; les que descriuen les terres submergides s’anomenen batimètriques i s’expressen freqüentment en blau o cian.
Amb distintes simbologies d’implantació lineal, són diferenciades diverses classes de corbes de nivell, com ara la corba ordinà ria (les bà siques, expressades amb lÃnies fines), la corba mestra (amb valors arrodonits i destacades amb traços més gruixuts per tal de facilitar-ne la lectura), la corba intercalada (equidistants entre altres dues ordinà ries, expressada sovint amb traços discontinus), la corba de configuració (traçada de forma simplement aproximativa, potser amb punts o traços més curts), o la corba d’inversió de relleu (a l’inici d’una depressió, traçada amb petits traços perpendiculars), etc.
Precisió mètrica versus expressivitat
Cal observar que, en general, els mètodes de representació més figuratius, pictòrics, expressius i evocadors del relleu han resultat sempre els més inapropiats per a mostrar amb precisió els seus valors altitudinals i, en canvi, el mètodes de major precisió mètrica en l'anotació d'aquells valors (punts amb cotes, en el cas més extrem) han estat mancats habitualment de la mÃnima capacitat d'expressió grà fica. No resulta estrany, en conseqüència, el llarg camà recorregut, durant un segle, assajant nous mètodes i de combinar amb eficà cia els ja existents per tal d'aconseguir mostrar a la vegada, de forma mètrica i evocadora, una variable tant important i bà sica com la del relleu.
L'acoloriment hipsomètric
Encara que, generalment, el conjunt de les simples corbes de nivell, segons la seves diferents densificacions ja configura per si mateix una certa sensació d'ombra i relleu, molt sovint, per tal d’augmentar més encara l’expressivitat i facilitar la lectura altimètrica del mapa, s'aplica un eficaç i ja clà ssic recurs consistent a sobreposar gammes de colors intercalables entre determinades corbes, que reben el nom de colors hipsomètrics(o tintes hipsomètriques).
En determinades ocasions, en aplicar aquests colors pot resultar adient, tanmateix, contemplar la conveniència i la possibilitat interessant de no destacar en excés les pròpies lÃnies de les corbes de nivell mitjançant els corresponents plomes impresos (els traços sienes i blaus), sinó mostrar-les només implÃcites pel simple contrast del contacte entre els successius pisos de colors hipsomètrics, cosa que evita el soroll produït per aquelles lÃnies que, llavors, malauradament tendeixen a competir amb tots els altres sÃmbols, sobretot amb els d'implantació lineal com ara rius, carreteres i ferrocarrils, lÃmits administratius, etc. En qualsevol cas, el tema clau en l'aplicació d'aquesta tècnica d'acoloriment hipsomètric, destinat a millorar l'expressivitat de les corbes sense equÃvocs, és l'elecció adequada de l'escala cromà tica emprada, és a dir, la gamma del propi color hipsomètric basada en una rampa o esglaonat clar i progressiu de la variable cromà tica valor, no sempre correctament plantejat en la tradició cartogrà fica que ha aplicat a voltes, de forma equivocada, diferents tons de forma contradictòria.
Altres recursos combinables amb les corbes
També és freqüent complementar la descripció més detallada del tipus de relleu amb l'afegit de diferents i petits sÃmbols cartogrà fics especÃfics, de caire pictòric, anomenats sÃmbols fisiogrà fics i, encara, reforçar quan calgui la sensació del relleu mitjançant la superposició de suaus ombrejats plà stics, generalment grisos, obtinguts de forma manual, fotogrà fica o, ara, digital, sobre les corbes i, fins i tot sobre els mateixos colors hipsomètrics, amb la llum simuladament provinent de la part superior del mapa per evitar l'efecte pseudoscòpic amb inversió de relleu. I és que, de fet, la importà ncia atorgada a la descripció de la morfologia del territori ha requerit tanta atenció que han estat assajades i produïdes tota mena de combinacions dels mètodes més variats, principalment per part de l'escola suïssa i el seu destacat cartògraf i estudiós Eduard Imhof, en un paÃs tecnològicament molt avançat, d'una gran cultura cartogrà fica i, a més, extremadament muntanyós.
En els mapes topogrà fics d’escales relativament grans (1:10 000 o més) les corbes de nivell representades solen correspondre, generalment, a intervals altimètrics sempre constants, equidistants, i aixà es fa constar a la llegenda dels mapes ("equidistà ncia de les corbes: cada 10 m", per exemple). En canvi, en mapes d’escales molt més reduïdes (continentals o mundials) freqüentment convé situar les corbes amb intervals relativament petits per a mostrar amb cert detall els relleus significatius de les terres més baixes, però en els territoris més elevats i muntanyosos això pot resultar absolutament innecessari i, tal vegada en canvi, pot esdevenir inevitable treballar amb intervals considerablement més dilatats per tal de no sobrecarregar la informació amb un accés de lÃnies que s'amuntegarien produint molt soroll grà fic. Una cosa semblant pot passar amb el tractament de les corbes batimètriques en la descripció de les profunditats marines i oceà niques. En qualsevol cas, els valors altitudinals de les corbes i els seus diferents intervals corresponents han de quedar explicitats amb claredat a la llegenda, mitjançant un petit grà fic a mode d'escala hipsomètrica, de vegades fins i tot en forma de perfil esquemà tic.
Â
Temes relacionats
- color en cartografia
- color hipsomètric
- grà fic
- mapa del relleu
- mapa d'isopletes
- teoria de la comunicació
- variable visual
Referències
IMHOF, Eduard: Kartographische Geländedarstellung. BerlÃn, Walter de Gruyter & Co., 1965. En anglès: Cartographic Relief Presentation. Nova York, Esri Press, 2007. ISBN 978-1-58948-026-1.
RABELLA i VIVES, Josep M. i altres: Diccionari terminològic de cartografia. Barcelona, Institut Cartogrà fic de Catalunya, Termcat i Enciclopèdia Catalana, 2011. ISBN: 978-84-393-8690-2.
RAISZ, Erwin: General Cartography. 1938 (1a edició). Traducció en castellà : CartografÃa. Barcelona, Omega, 1953, 2005. ISBN 84-282-0007-6.
ROBINSON, Arhur H. i altres: Elements of Cartography. Nova York, John Wiley & Sons, Inc., 1995. En castellà :Elementos de CartografÃa. (5a ed. castellà ). Barceona, Omega, 1987. ISBN 84-282-0768-2.
Lectures recomanades
BERTIN, ECKERT, INHOF i altres: El mapa com a llenguatge geogrà fic. Recull de reflexions contemporà nies (s. XX). Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i Instituto Geográfico Nacional, 2010. ISBN: 978-84-416-1558-8 i 978-84-92583-82-9.