Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogrà fic de Catalunya, 2013
sinònims: grà fica, diagrama
cs gráfico, gráfica, diagrama; fr graphique, diagramme; it grafico, diagramma; en raph, diagram; de Diagramm, Schaubild
SUMARI
Representació visual. mitjançant un dibuix, un esquema o una imatge, d'un conjunt de dades estadÃstiques o l'organització de les parts d'alguna cosa.
Els grà fics i diagrames constitueixen sistemes de representació de dades, quantitatives o qualitatives, que mostren visualment i de forma sintètica relacions, jerarquies, evolucions o proporcionalitats basant-se en les propietats perceptives universals i les lleis de la grà fica matemà tica o bé en altres composicions organitzatives lògiques.
Encara que les denominacions grà fic, grà fica i diagrama són utilitzades molt sovint de forma sinònima, el concepte de grà ficsuporta probablement un accepció més difusa i extensa, mentre que el de grà fica suggereix connotacions de carà cter més marcadament matemà tic (com les representacions de funcions d'una variable) i el de diagrama és destinat sobretot a presentar continguts i organitzacions de carà cter més qualitatiu.
En qualsevol de les possibilitats, però encara més en les de tipus estadÃstic, cal no oblidar (com també passa en molts mapes temà tics), que el seu objectiu ha de ser la transmissió rà pida, clara, sintètica i esquemà tica de les informacions descrites i comparades i no pas el detall ni la seva precisió. Tanmateix, s'ha de tenir present en tot moment que el grà fic (com també el mapa) pot ser construït a partir de dades precises, però les dades precises no poden ser sempre ben percebudes des del grà fic. En aquest sentit, pot esdevenir útil, quan es pugui, anotar complementà riament els valors de les dades amb xifres de petit format destinades a un segon nivell més detallat de lectura, sempre i quan això no interfereixi amb el primer nivell bà sic de captació de conjunt. Una altra possibilitat, quan l'ocasió ho requereixi, pot consistir en adjuntar la pròpia taula de dades que ha estat l'origen del grà fic. En tots els casos caldria fer constar la font d'informació i la seva datació, amb la mateixa finalitat d'oferir objectivitat informativa, fent constar, fins i tot, si calgués, la intencionalitat del missatge de l’ autor de la publicació, tal vegada legÃtima, però sovint subjectiva. En la major part de les representacions grà fiques, resulta altament aconsellable la redacció d'un text breu i complementari d'observacions o d'instruccions de lectura o, si més no, d'un peu de figura.
Carà cter essencialment comparatiu i relacional
També en qualsevol cas, resulta interessant constatar que el poder comunicatiu de tota expressió grà fica –incloent aquà altra vegada grà fics i mapes– deriva de la seva gran capacitat d'expressar la relativitat dels valors de les dades, tant pel que fa a les connexions entre elles sobre el territori, com per l'especial significat que prenen en ser comparades. De fet, les connexions i les comparacions es troben en els fonaments de totes les altres formes cognitives i d'anà lisi i, fins i tot, qualsevol dels sistemes de mesura emprats han estat basats sempre en el mètode comparatiu arran d'una unitat patró. Per aquest motiu esdevé essencial en la honestedat del treball d'un autor que la forma i els mètodes d'anà lisi estadÃstica i d'expressió grà fica que empri no falsegi ni emmascari visualment la veritat i l'objectivitat de la comparació mostrada. Actualment existeix una abundant bibliografia orientativa i crÃtica sobre aquest transcendental fet de l’ètica comunicativa en la cartografia i la grà fica.
Â
Grà fics i cartografia
L'estudi dels grà fics és habitualment abordat des de la cartografia, amb la qual comparteix la major part del seu patrimoni i llenguatge visual, excepte en allò que fa referència al seu entorn de relació, que en el mapa és per excel·lència el propi territori, mentre que en el grà fic correspon a un espai matemà tic o a un context de connexions més abstracte.
Però d'altra banda, s'ha de constatar que són els mateixos grà fics els què, en moltes ocasions, conformen o són els principals protagonistes d'una bona part del conjunt dels mapes temà tics, i més concretament dels anomenats cartodiagrames, en els quals, grà fics i diagrames apareixen degudament localitzats i contextualitzats sobre el territori concret al qual es refereixen.
Elements que intervenen en els grà fics
En la confecció de grà fics poden intervenir multitud de variables i recursos que, ben seleccionats i modelats, han de contribuir a la seva eficà cia informativa i comunicativa.
Entre els elements d'ordre matemà tic destaquen el nombre de dimensions (1, 2 o 3) traduïbles a sistemes de coordenades cartesianes i polars; el carà cter de les variables contemplades (discretes o contÃnues), les escales emprades i la seva tipologia (escales aritmètiques, logarÃtmiques, semilogarÃtmiques...); les magnituds o els valors comparats (absoluts, relatius, transformats a base 100...); l'anà lisi estadÃstica utilitzada (valors acumulats, regressions, histogrames de freqüències...); el tipus de proporcionalitat mostrada (lineal, superficial i volumètrica...), etc.
En considerar els elements d'expressió és oportú distingir entre els nombrosos recursos grà fics i els tipogrà fics. Com a recursos grà fics poden ser utilitzades multitud d'estratègies de disseny combinables entre elles, com ara corbes, barres, sectors circulars; sÃmbols de formes abstractes o figuratives; fletxes i connectors, enquadraments,  etc., modulables sovint, com passa en la cartografia, a través de les variables visuals (forma, talla, colors, valor, orientació...) considerant les seves propietats perceptives, mentre que els recursos tipogrà fics aprofiten la gran riquesa i tradició d'aquest camp professional per tal d'estructurar i jerarquitzar: negretes, semi-fines i fines; cursives, caixes altes, famÃlies i dissenys de fonts, jerarquies de mida, colors, etc. Però resulta clau la doble responsabilitat de l'autor que s'amaga darrera un grà fic: la d'aplicar l'anà lisi estadÃstica més adequada en cada cas, amb un domini clarivident d'aquest camp, i emprar els recursos grà fics òptims per tal de facilitar la comunicació eficaç. Quan un grà fic fa difÃcil una comprensió rà pida per part d'un lector mitjanament culte o bé, pitjor encara, permet una lectura equÃvoca del seu missatge, denota un nefast o, perquè no, un malintencionat disseny. Malauradament, una bona part del la informació grà fica transmesa quotidianament pateix d'aquesta gravÃssim defecte.Â
Diversitat tipus i denominacions
Han estat creades i consolidades una multitud de tipologies de grà fics que reben diferents noms segon la forma i els recursos d'expressió, l'estadÃstica o matemà tica aplicada, o el tipus especÃfic de tema que descriuen. I és evident que aquesta tipologia resta sempre oberta creativament parlant i admet, a més, tota mena de possibles combinatòries. De la mateixa manera que per a l'estudi dels mapes temà tics, pot resultar aquà útil i funcional classificar els grà fics en qualitatius i quantitatius. Entre les denominacions més habitualment utilitzades d'uns i altres cal destacar:
Grà fics qualitatius
Arbre genealògic. Diagrama que mostra la genealogia d'una famÃlia per mitjà d'un arbre la soca del qual és constituïda per uns avantpassats i les ramificacions, pels seus descendents.
Cronografia (o temporama). Representació grà fica de l'evolució d'un fenomen i la seva contextualització històrica.Â
Diorama. Representació simplificada i idealitzada de caire pictòric d'un paisatge que mostra els seus principals elements constitutius i les seves relacions.
Esquema. Esbós o dibuix aproximatiu d'algun tipus de representació grà fica.
Graf. Grà fic que representa un conjunt format per vèrtexs connectats per camins, vectors o arestes.
Grà fic de distribució de fulls. Grà fic que representa la divisió i la designació dels fulls que componen un mapa extens.
Grà fic de fulls adjacents. Grà fic que se situa al marge d'un full cartogrà fic i que representa esquemà ticament la distribució i la designació dels seus fulls adjacents.
Grà fic de lÃmits administratius. Esquema cartogrà fic simple que se situa al marge d'un mapa i que representa els lÃmits fronterers i les divisions administratives.
Organigrama. Representació esquemà tica dels diferents elements d'una empresa o organització, amb les seves funcions i la relacions que hi ha entre ells.  Â
Quadre sinòptic. Diagrama que mostra simplificadament i de forma sintètica algun tipus d'organització o esdeveniment.
Rosa dels vents. Grà fic en forma d'estrella o cercle, sovint dividit en trenta-dos rumbs, destinat a representar els diversos noms de vents mostrant la seva direcció.Â
Sociograma. Representació grà fica que mostra les relacions entre els membres d'un grup social, generalment com a resultat d'un test sociomètric.
Grà fics quantitatius
Analema. Diagrama en forma de vuit que resulta de l'observació de la posició del Sol en el cel a intervals regulars al llarg de l'any i sempre a la mateixa hora, en el qual són basats alguns quadrants solars. Sovint un analema és incorporat entre les informacions que mostra un globus terraqüi.
Grà fic aritmètic. Reben aquest nom els grà fics estadÃstics o matemà tics, generalment en coordenades cartesianes, que presenten totes les seves escales en valors naturals.
Grà fic combinat. Qualsevol tipus grà fic bast en la combinació a la vegada de dos sistemes de representació.
Grà fic de barres. Diagrama que mostra i compara les informacions amb el recurs de barres de longituds o de superfÃcies proporcionals.
Grà fic de corbes. Diagrama que mostra l'evolució d'una variable mitjançant corbes, generalment en el context d'un sistema de coordenades cartesianes.
Diagrama de figures proporcionals. Diagrama que mostra i compara alguna determinada variable mitjançant figures de dimensions proporcionals, ja sigui en longitud, superfÃcie o volum, en aquest últim cas, amb cossos en perspectiva.
Grà fic de coordenades cartesianes. Grà fic matemà tic que organitza l'espai de significació mitjançant eixos escalars perpendiculars, dos en el cas de coordenades planes o bidimensionals i tres, en al cas de coordenades tridimensionals.
Grà fic de coordenades polars. Grà fic matemà tic bidimensional que organitza l'espai de significació mitjançant la distà ncia a un punt central i un angle respecte a un radi d'origen. En el cas d'un espai tridimensional, utilitza també un eix d'altituds.
Grà fic de declinació magnètica. Grà fic que mostra la declinació magnètica en un mapa. La declinació del nord magnètic correspon a un moment, la data del qual és indicada en el mapa, i a un lloc, que normalment correspon al centre del mapa.
Grà fic de valors acumulats. Diagrama que mostra la distribució de diverses variables, que generalment composen un total, de forma acumulada mitjançant el recurs grà fic de corbes o de barres.
Grà fic d'orientació. Grà fic que, en el context un mapa, assenyala la direcció del nord geogrà fic, del nord magnètic, de l'eix de les coordenades de la projecció o de qualsevol altre referència d'orientació.
Grà fic logarÃtmic. Reben aquest nom els grà fics estadÃstics o matemà tics, generalment en coordenades cartesianes, que presenten totes les seves escales en els valors logarÃtmics del nombres naturals.
Grà fic semilogarÃtmic. Reben aquest nom els grà fics estadÃstics o matemà tics, generalment en coordenades cartesianes, que presenten les seves escales de forma combinada en valors naturals o aritmètics i en els valors logarÃtmics del nombres naturals.
Histograma. Diagrama de superfÃcie emprat per a representar una taula de distribució de freqüències estadÃstiques agrupades en diferents intervals de classe. Les freqüències de cada interval sovint són expressades per l'à rea d'una sèrie de rectangles, la base dels quals és constant si ho és l'amplitud de l'interval. Les bases dels rectangles solen reposar sobre un eix horitzontal, amb el centre en les marques de classe.
Pirà mide d'edats. Histograma doble disposat de forma oposada i destinat a representar l'estructura per edat i sexes d'una població. Les dades de cada grup d'edat són situades, segons el sexe, a un costat i altre d'un eix vertical (els homes a l'esquerra i les dines a la dreta). Cada classe d'edat és representada per un rectangle en forma de barra, la longitud del qual és proporcional al valor, sigui en percentatge respecte a la població total, sigui en xifres absolutes. Convé seguir un mateix patró de proporcionalitat constructiva a fi i efecte que les comparacions de diferents pirà mides resulti adequada i correcta.
Diagrama de vents. Grà fic que mostra la intensitat o les freqüències mitjanes dels vents segons les seves direccions en un lloc determinat.
Triangle isomètrico grà fic de tres entrades. Diagrama constituït sobre un sistema de coordenades en forma de triangle equilà ter que permet representar, generalment en percentatges, tres variables la suma de les quals és constant. També pot ser representat sobre dos eixos de coordenades cartesianes amb un tercer eix afegit a 45° respecte als dos primers.
Â
Temes relacionats
Referències
HOLMES, Nigel: Pictorial Maps. History, Design, Ideas. Londres, The Herbert Press Ltd, 1992. ISBN: 1-871569-43-5.
HUFF, Darrell: How to Lie with Statistics. 1954. Trad. al castellà : Cómo mentir con estadÃsticas. Barcelona, Editorial CrÃtica, 2011. ISBN: 978-84-9892-217-2.
MONMONIER, Mark: How to Lie with Maps. The University of Chicago Press, Chicago i Londres, 1991 i 1996 (2a). ISBN: 0-226-53415-4.
RAISZ, Erwin: General Cartography. 1938 (1a edició). Traducció en castellà : CartografÃa. Barcelona, Omega, 1953, 2005. ISBN 84-282-0007-6.
Lectures recomanades
Diversos autors: Cartes et figures de la Terre. Centre Georges Pompidou, ParÃs, 1980. ISBN: 2-85850-058-4.
WOOD, Denis: The Power of Maps. The Guilford Press, Nova York i Londres, 1992. ISBN: 0-89862-493-2.