Autor: Dr. Joan Nunes. Universitat Autònoma de Barcelona
Promotor: Institut Cartogrà fic de Catalunya, 2013
Â
Una superfÃcie és una forma contÃnua bidimensional immersa en un espai de tres dimensions, generalment expressada per mitjà d'una funció, que representa l'embolcall extern d'un objecte o d'una regió de l'espai. El concepte de superfÃcie s'aplica en fÃsica, enginyeria, informà tica grà fica i moltes altres disciplines principalment per a representar la forma externa d'objectes fÃsics.
En les aplicacions informà tiques de grà fics 3D per ordinador, com és ara el disseny assistit per ordinador, les superfÃcies són, juntament amb les armadures i els sòlids, una de les maneres de representar objectes en tres dimensions. També s'utilitzen núvols de punts per a representar objectes, com a procediment inicial d'entrada de dades, amb la finalitat de generar una de les tres representacions grà fiques bà siques d'objectes en tres dimensions.
En l'à mbit de la informació geoespacial, la representació d'objectes fÃsics en tres dimensions té aplicació en la visualització 3D, però en termes generals les superfÃcies s'utilitzen sobretot per a representar la forma fÃsica o virtual d'una regió de l'espai geogrà fic. En aquest sentit, el concepte general de superfÃcie és el de representació d'un fenomen geogrà fic com a magnitud contÃnua que varia a través de l'espai, en funció de la posició. El cas més habitual de superfÃcie emprada en els sistemes d’informació geogrà fica és la superfÃcie del terreny representada mitjançant la variació de l'altitud en funció de la posició en els models digitals d'elevacions, però el concepte s'aplica també en general a qualsevol fenomen geogrà fic que presenti una variació contÃnua a través de l'espai, com és ara precipitacions, temperatures, granularitat o pH dels sòls, de manera que en virtut de la seva variació contÃnua pot ser tractat com una superfÃcie virtual.
En aquest sentit, en l'à mbit de la informació geoespacial, la modelització i anà lisi de superfÃcies esdevé essencialment un problema d'ajust de superfÃcies, per tal de determinar la funció de superfÃcie que millor s'ajusta al conjunt d'observacions obtingudes per mitjà d'un mostreig espacial, amb finalitats de descripció, d'interpolació espacial i d'anà lisi.
Sumari:
Â
Origen
En matemà tiques l'estudi de les superfÃcies forma part de la topologia, que es desenvolupà a finals del segle XIX a partir dels treballs de Georg Cantor i posteriorment d'Henri Poincaré, Felix Haussdorf i Kazimierz Kuratowski, ja en el primer terç del segle XX.
En el camp de la informació geoespacial el concepte de superfÃcie aplicat a la representació i estimació dels fenòmens de variació espacial contÃnua s'introdueix sobretot a partir de la dècada de 1950, a través de mètodes d'interpolació espacial desenvolupats en geologia, com és ara l'anà lisi de superfÃcie de tendència (Krumbein, 1959) o el krigatge (Krige, 1951) i, en general, a través del desenvolupament de l'estadÃstica espacial (Moran, 1950; Geary, 1954; Whittle, 1954) i de la geoestadÃstica (Matheron, 1962). En el camp de la geografia, l'aplicació del concepte de superfÃcie s'introduà i desenvolupà arran de l'anomenada revolució quantitativa en geografia, a partir de la dècada de 1960, amb treballs com els de Chorley i Haggett (1965) i Tobler (1966), entre d'altres.
L'aplicació particular del concepte de superfÃcie a la representació digital del relleu en forma de model digital d'elevacions data també de la dècada de 1950 (Miller and Laflamme, 1958), desenvolupat en el camp de la fotogrametria.
Definició
En matemà tiques, i en particular en topologia, una superfÃcie és una varietat topològica bidimensional, que localment és homeomorfa (és a dir, "s'assembla") al pla euclidià R2, de manera que en un entorn reduït al voltant de cada punt d'una superfÃcie aquesta s'aproxima bé per mitjà del pla tangent a la superfÃcie en aquell punt, igual que la superfÃcie de la Terra localment sembla plana.
L'homeomorfisme entre una superfÃcie i el pla euclidià implica que per a cada punt d'una superfÃcie hi ha un veïnat (una petita regió entorn del punt) que és homeomorf a un disc obert de R2. Aquesta propietat permet construir un sistema de coordenades local bidimensional entorn de qualsevol punt de la superfÃcie. L'homeomorfisme local que va de la superfÃcie a R2 s'anomena carta de coordenades locals, mentre que l'invers s'anomena parametrització de la superfÃcie. Aixà l'equació paramètrica d'una superfÃcie es defineix com:
Per exemple, una esfera es pot definir paramètricament segons:
x = r sin θ cos φ
y = r sin θ sin φ
z = r cos θ
o implÃcitament per mitjà de l'equació:
x² + y² + z² − r² = 0
La funció que expressa el valor de la magnitud fÃsica o virtual, z, com a imatge (funció) de les coordenades x i y en el pla, és el que s'anomena funció de superfÃcie i el que constitueix l'objecte de l'anà lisi de superfÃcies en l'à mbit de la informació geoespacial. Per simplicitat, es consideren només superfÃcies funcionals (és a dir, un sol valor de z per a cada parell x, y) i atesa la complexitat de la variació espacial de la major part dels fenòmens geogrà fics, inclosa l'altitud del terreny, la funció de superfÃcie se sol aproximar per mitjà d'una funció estadÃstica en lloc d'una formulació determinista, com solen ser les equacions paramètriques de les superfÃcies en matemà tiques.
Tipus de superfÃcies
Una diferència important en matemà tiques pel que fa a tipus de superfÃcies és la distinció entre superfÃcies obertes i superfÃcies tancades. Una superfÃcie tancada és una superfÃcie que no té frontera, en el sentit topològic del terme. Intuïtivament una superfÃcie tancada és una superfÃcie que inclou un volum. Exemples de superfÃcies tancades són l'esfera o el tor. Inversament, una superfÃcie oberta és tota superfÃcie que té frontera, com per exemple un disc obert, un cilindre, un hemisferi, o la banda de Möbius
Totes les superfÃcies tancades immerses en l'espai de tres dimensions són superfÃcies orientables i tenen la propietat de dividir l'espai tridimensional en dues regions disjuntes: una acotada per la superfÃcie, i que té volum finit; i una altra no acotada, exterior i de volum infinit.
Les superfÃcies teòriques també es diferencien segons si són desenvolupables o no. Una superfÃcie desenvolupable és aquella que pot ajustar-se al pla sense deformacions o, dit de manera més formal, quan existeix una isometria entre la superfÃcie i el pla euclidià . El con i el cilindre són superfÃcies desenvolupables. Les superfÃcies desenvolupables són d'especial interès per a les projeccions cartogrà fiques, ja que com és sabut l'esfera o l'el·lipsoide de revolució, que són les formes que aproximen la superfÃcie terrestre, no són superfÃcies desenvolupables.
SuperfÃcies en els sistemes d'informació geogrà fica
En els sistemes d’informació geogrà fica, la variació del relleu i en general la de tots els fenòmens de variació contÃnua en l'espai es representa per mitjà de superfÃcies funcionals. Una superfÃcie funcional és aquella en què a cada posició del pla només hi correspon un valor de la variable representada. Això vol dir, per exemple, que en el cas dels models digitals d'elevacions no es poden representar desnivells perfectament verticals, i que les representacions de superfÃcies funcionals, com els models digitals d'elevacions, no són apropiades per a representar objectes en tres dimensions, com és ara edificis. Les superfÃcies funcionals, no obstant, són suficients per a aproximar formes com el terreny, en les quals els desnivells perfectament verticals no són gaire freqüents, i també per a descriure la variació contÃnua dels fenòmens en l'espai. D'altra banda, per a representar objectes en tres dimensions, de cara a la visualització 3D, per exemple, els sistemes d’informació geogrà fica utilitzen, com els programes de grà fics per ordinador, la representació per mitjà d'armadures i sòlids, que combinen amb la de superfÃcies per a representar el terreny.
D'altra banda el tipus de superfÃcie més emprada en l'à mbit de la informació geogrà fica és el que es coneix com a superfÃcie diferenciable. És a dir, una superfÃcie que pren valors escalars o enters, de manera que la taxa de variació al llarg de la superfÃcie es pot obtenir com a derivada. AixÃ, els models digitals d'elevacions, que representen el relleu com a superfÃcie que pren valors quantitatius d'altitud en les diferents posicions, són un exemple de superfÃcie contÃnua diferenciable, a partir de la qual es pot calcular el pendent i l'orientació com a primeres derivades. Cadascuna de les derivades matemà tiques d'una superfÃcie s'anomenen derivades de superfÃcie. A la prà ctica, atès que la representació del relleu mitjançant models digitals d'elevacions és discreta, les derivades de superfÃcie són aproximacions calculades dins d'una finestra d'anà lisi de veïnat centrada en cada punt per diferència o per ajust d'un polinomi als valors de les cel·les de la finestra. Les dues derivades primeres d'una superfÃcie són el pendent i l'orientació; les dues derivades segones d'una superfÃcie són la convexitat de perfil i la convexitat de pla.
La superfÃcie del terreny i en general la variació espacial dels fenòmens geogrà fics és massa complexa per poder descriure-la per mitjà d'una funció determinista. En l'à mbit de la informació geoespacial se solen emprar funcions estocà stiques per a representar les superfÃcies complexes. En aquest cas, que és el més habitual en la informació geoespacial, la superfÃcie s'anomena superfÃcie estadÃstica, pel fet de ser definida o representada per mitjà d'un model estadÃstic, i el problema de trobar una funció adequada esdevé una operació d'ajust de superfÃcies, per la qual es genera la funció de superfÃcie estadÃstica que aproxima els valors d'un conjunt de punts x, y i z coneguts. Un dels exemples tÃpics d'ajust de superfÃcies estadÃstiques és l'anà lisi de superfÃcie de tendència, que ajusta una funció de superfÃcie, com és ara un pla o una funció polinòmica de grau superior, a un conjunt de valors observats en posicions d'un espai, que constitueixen un mostreig espacial. La superfÃcie de tendència, però, no és més que un dels exemples d'ajust de funció estadÃstica emprats en la informació geoespacial. En general, tots els mètodes d'interpolació espacial, entre els quals el krigatge, tenen per finalitat l'ajust de superfÃcies estadÃstiques a un conjunt de dades observades.
La representació dels fenòmens geogrà fics que varien de forma contÃnua en el territori com a superfÃcie funcional s'anomenen models de superfÃcie, dels quals els models digitals d'elevacions en són un exemple. Atesa la complexitat dels fenòmens geogrà fics, la funció de superfÃcie estadÃstica s'utilitza només per a interpolar valors desconeguts i per a analitzar els patrons de variació espacial del fenomen. El que s'emmagatzema com a model de superfÃcie no és la formulació analÃtica de la funció de superfÃcie, sinó una representació extensiva en forma de col·lecció finita de punts amb un valor associat (mesurat originalment o interpolat) de la magnitud representada. Els models de superfÃcie se solen generar per interpolació a partir d'un conjunt de punts de mostreig i representen, s'emmagatzemen i es visualitzen digitalment per mitjà de models de dades rà ster o de models de dades TIN (xarxes irregulars de triangles).
Temes relacionats
- EstadÃstica espacial
- GeoestadÃstica
- Interpolació espacial
- Krigatge
- Model de dades rà ster
- Model digital d'elevacions
- Mostreig espacial
- Sistemes d’informació geogrà fica
- SuperfÃcie de tendència
- Xarxa irregular de triangles
Referències
Chorley, R.J. and Haggett, P. (1965) "Trend-surface mapping in geographical research", Transactions, Institute British Geographers, 37, 47-67.
Geary, R.C. (1954) "The Contiguity Ratio and Statistical Mapping", The Incorporated Statistician 5 (3), 115–145.
Krige, D.G. (1951) A statistical approach to some mine valuations and allied problems at the Witwatersrand, Master's thesis of the University of Witwatersrand.
Krumbein, W.C. (1959) "Trend-surface analysis of contour-type maps with irregular control point spacing", Journal of Geophysical Research, 64, 823-834.
Matheron, G. (1962) Traité de géostatistique appliquée. Paris: Editions Technip.
Miller, C.L. and Laflamme, R.A. (1958) "The digital terrain model. Theory and application", Photogrammetric Engineering, 24, 3, 433-442.
Moran, P.A.P. (1950) "Notes on Continuous Stochastic Phenomena", Biometrika 37(1), 17–23.
Tobler, W.R. (1966) "Of maps and matrices", Journal of Regional Science, 7, 234-252.
Whittle, P. (1954) "On stationary processes in the plane", Biometrika, 41, 434-449.
Lectures recomanades
Gramain, A. (1984). Topology of Surfaces. BCS Associates
Li, Z.; Zhu, Q. and Gold, C. (2005) Digital terrain modeling: principles and methodology. Boca Raton, Florida: CRC Press.